El matí del 23 de setembre de 1859, emergia a les aigües del port de Barcelona un estrany peix de fusta del qual, després d’obrir-se una escotilla, va aparèixer un home; aquest home no era sinó que el senyor Narcís Monturiol i l’estrany peix, el submarí Ictíneo I.

Davant d’un públic barceloní atònit, aquesta embarcació submarina que el seu propi inventor va batejar com Ictíneo I, va ser la primera de la història submarina d’Espanya i el primer de la història mundial en molts aspectes.

Narcís Monturiol Estarriol (1819-1885), era natural de Figueres, a la província de Girona, va ser un enginyer, intel·lectual, polític i inventor. Segons la llegenda, es va inspirar en el disseny del Ictíneo I en presenciar la mort d’un recol·lector de corals. La seva intenció a partir d’aquell moment, seria dissenyar una nau capaç de submergir-se i recol·lectar aquests corals, mantenint en tot moment la seguretat del recol·lector que viatjaria i operaria el submarí.

L’Ictíneo I

L’etimologia del nom del submarí, Ictíneo I, prové de combinar les paraules gregues Ichtus (peix) i naus (nau). Aquest submarí va ser construït a les drassanes barcelonines de Nuevo Vulcano, sent botat el 28 de juny de 1859; desplaçava 10 tones, amb unes dimensions de 7 metres d’eslora per 2,5 metres de mànega, i 3,5 metres de calat. La seva cota d’immersió en proves era de 50 metres encara que estava dissenyat per assolir els 500 metres. Per això, com en els moderns submarins, disposava de dos cascos, el casc exterior de fusta amb revestiments de coure amb forma de peix, i el casc interior o de pressió amb una capacitat de 7 m³ o de quatre persones de capacitat, entre tots dos estaven ubicats els tancs de flotació accionats per aire comprimit, un dipòsit d’oxigen i un altre d’hidrogen.

Una de les característiques innovadores de l’Ictíneo I que destacava notablement davant dels altres submarins i submergibles existents de l’època, va ser la màquina generadora d’oxigen i purificadors d’aire que va inventar Monturiol. Mitjançant aquest enginy, els garantia la independència de l’atmosfera exterior i la consegüent supervivència a l’interior del submarí, arribant a tenir una autonomia d’aire respirable en algunes ocasions en immersions de prova, de fins a 6 hores.

La seva propulsió era mitjançant la força humana accionada per manetes per 3 o 4 homes, la seva hèlix de pales planes li donava una velocitat de 3 nusos, i el control del submarí s’aconseguia mitjançant unes bufetes orientables i un timó a la popa.

Amb tot això Monturiol ja havia realitzat gairebé 60 immersions de prova, però va ser aquell dia de setembre del 1859 a Barcelona, ​​quan el va presentar al públic davant una gran expectació de les autoritats civils, militars i la ciutadania de Barcelona. La demostració va tenir una durada de 2 hores i 20 minuts, navegant pel port en immersió fins a una profunditat de 20 metres i completament aïllat de l’atmosfera exterior, cosa que va estranyar molt el públic que ho observava.

El 7 de març de 1861 faria la mateixa prova de navegació a Alacant, amb autoritats estatals presents com el ministre de Marina, Juan de Zavala, o el de Foment, Antonio Cánovas del Castillo. En aquesta ocasió a Alacant, Monturiol va intentar captar l’atenció del govern espanyol per aconseguir finançament per al nou submarí on ja estava treballant.

Encara havent demostrat les capacitats de l’Ictíneo I, l’èxit de les demostracions va ser parcial, per una banda va despertar la curiositat de l’opinió pública, però de l’altra, es va considerar el submarí poc útil. Un cas similar al que va passar amb el submarí de l’inventor Robert Fulton, on tant l’Almirallat britànic, com la Marina de guerra francesa, van considerar que “el submarí era un mitjà poc honorable de fer la guerra”. És clar que la intenció de Monturiol era utilitzar el submarí per a fins industrials com el de recol·lectar corals, encara que no descartava del tot un ús militar.

Tot i això Narcís Monturiol no va parar en el seu afany de millorar el seu invent, i per mitjà d’una carta sol·licitant col·laboració popular a la premsa, pretenia aconseguir els diners suficients per poder desenvolupar un model nou de submarí. Sorprenentment va aconseguir recaptar 300.000 pessetes de l’època, i amb elles va fundar l’empresa “La Navegación Submarina”.

La intenció d’aquesta nova empresa era desenvolupar un submarí més avançat i gran que l’Ictíneo I per a l’explotació industrial del fons marí, i la investigació científica amb fins pacífics com a objectiu principal i, òbviament, sense descartar l’ús militar amb algunes variacions en el seu disseny.

L’Ictíneo II

Per construir i desenvolupar aquest segon submarí, Monturiol va comptar amb l’ajuda de l’arquitecte naval Juan Monjo i l’enginyer industrial José Pascual, responsable del disseny del sistema de propulsió.

El nou submarí el va batejar a Ictíneo II i va ser avarat a Barcelona el 2 d’octubre del 1864. Desplaçava 46 tones, les seves dimensions de 14 metres d’eslora, per 2 metres de mànega i 3 metres de calat. Tenia una innovació tecnològica en matèria de propulsió que no es faria servir a ple rendiment fins pràcticament 80 anys més tard. L’Ictíneo II era propulsat per una màquina a vapor que no utilitzava els combustibles clàssics com petroli o carbó, sinó que el combustible emprat era una combinació de magnesi, peròxid, zinc, i clorur de potassi, que combinats reaccionaven generant calor per a la producció de vapor; de la combustió d’aquests químics s’obtenia un altre element necessari per al submarí, l’oxigen, útil per a la respiració de la tripulació i la il·luminació. Per tant, Monturiol i el seu equip van inventar la propulsió anaeròbica completament independent de l’aire de l’exterior. Aquesta màquina de vapor donava a l’Ictíneo II fins a 4,5 nusos de velocitat.

Aquest sistema de propulsió va ser utilitzat més endavant pels submarins de la Kriegsmarine, primer pel prototip V-80 el 1940, i el 1943 pels submarins del tipus XVII. Actualment aquest sistema, amb algunes variacions, segueix plenament operatiu com a alternativa a la propulsió nuclear.

L’interior tenia una capacitat de 29 m³ per acomodar fins a 20 persones. La cota d’immersió no podia superar els 30 metres, tot i que disposava igual que l’Ictini I de dos cascos, extern i de pressió, en proves es van detectar alguns problemes d’estanquitat. Per tant, l’Ictíneo II es va convertir per dret propi en el primer submarí de la història a ser propulsat per un motor de combustió, a més de disposar d’una atmosfera interior completament independent de l’exterior.

Les exhibicions i proves del submarí van ser tot un èxit, però no ho va ser tant la companyia de “La Navegación Submarina”, que va fer fallida el 1864. Davant la manca de diners i de suports, Monturiol va abandonar el projecte de l’Ictíneo per sempre.

A partir del 1868 Narcís Monturiol va tornar a l’activitat política, i també a la d’inventor. Els seus dos submarins no van tenir millor destí: l’Ictíneo I va resultar destruït en ser abordat per un vaixell mercant, estant atracat a port mentre es trobava en estat d’abandó; a l’Ictíneo II en Monturiol mateix va ordenar desballestar-lo. Semblava que la mala sort el perseguia. Monturiol va morir arruïnat el 1885.

En memòria de Monturiol

Encara que és evident que cap dels Ictíneos va sobreviure, actualment hi ha construïdes dues rèpliques. L’Ictíneo I es trobava en exposició permanent a l’entrada del Museu Marítim de Barcelona i no fa gaire es va desballestar degut al seu mal estat de conservació; pel que fa a l’Ictíneo II es trobava a la vista de la ciutadania i dels actes vandàlics d’altres, a la plaça de l’Ictíneo, entre el Moll de Bosch i Alsina i el Moll d’Espanya. Fa uns anys va ser retirat del seu lloc.

L’any 1993 es va filmar una pel·lícula anomenada “Monturiol, el senyor del mar”, dirigida per Francesc Bellmunt i interpretada per Abel Folk com a Monturiol. En aquesta pel·lícula es pot observar les rèpliques dels Ictíneos navegant tal com va haver de ser allà per 1859 i 1864.

Vídeo reportatge del «com es va fer» la pel·lícula «Monturiol senyor del mar» via perfil de Pere Compte via Youtube)

I en aquest altre una mica més curt (via perfil de l’Arxiu Port de Tarragona via Youtube)

Els altres inventors espanyols

Altres inventors espanyols coetanis de Monturiol eren en Cosme García Sáez (1818-1874), Antonio Sanjurjo (1837-1919), i Isaac Peral (1851-1895).

El «Garcibuzo»

Cosme García va dissenyar i va construir un submarí anomenat el Garcibuzo a Barcelona per la Maquinista Terrestre i Marítima, sent provat a Alacant el 4 d’agost de 1860. Com Monturiol, no va obtenir cap suport del govern d’Espanya, el seu fill Enrique García ho va oferir al govern espanyol durant la guerra hispano-nord-americana, sense èxit.

El «boya-submarino»

Antonio Sanjurjo va construir un submarí, o com l’anomenaven llavors “boya-submarino” el 1898, a fi de defensar el port de Vigo en cas d’atac nord-americà. Les proves del submergible anomenat Sanjurjo, es van realitzar amb èxit el 12 d’agost de 1898 al mateix Vigo. Tenia un desplaçament de 4,25 tones i unes dimensions de 5,20 metres d’eslora i un puntal de 3,75 metres. La seva propulsió era manual amb una velocitat màxima de 2 nusos i una autonomia de 5 hores, la cota d’immersió era de 20 metres i la dotació de 3 tripulants. Per a la defensa del port anava equipat amb 2 mines de contacte.

El submarí de Peral

Finalment i encara que mereix un article a part, esmentaré el científic i militar espanyol Isaac Peral (1851-1895), considerat per molts l’inventor del submarí modern. A diferència de l’Ictíneo II molt més semblant en disseny, el submarí d’Isaac Peral ja disposava d’elements moderns. Estava construït en acer amb propulsió elèctrica, anava armat amb tres torpedes, la cota d’immersió era de 80 metres i estava tripulat per 12 persones; tenia una gens menyspreable autonomia de 396 milles nàutiques a 3 nusos, encara que la seva velocitat màxima era de 10 nusos. Havent superat totes les proves, l’Armada va considerar que la seva autonomia no era adequada, i el programa va quedar tancat.

El llegat

Paradoxalment, els primers submarins de l’Armada espanyola van portar els noms d’aquests inventors espanyols, encara que cap d’aquests submarins no era de construcció nacional. El primer l’Isaac Peral era de construcció nord-americana, la resta de construcció italiana del tipus F o Laurenti, eren els A-1 Narcís Monturiol, A-2 Cosme García, i A-3 sense nom; tots ells van entrar en servei a l’Armada el 1917.

L’any 2007 l’empresa Ictineu Submarins SL mitjançant un programa de Micromecenatge van construir el mini submarí Ictineu 3, destinat principalment a la investigació científica i a tasques submarines de diversa índole. Té un desplaçament de 5 tones, i les dimensions són de 4,8 metres d’eslora, 1,9 metres de màniga i puntal de 2,8 metres. La propulsió és elèctrica amb una autonomia de 10 hores. A l’habitacle hi ha espai per acomodar tres persones, 1 tripulant, més dos passatgers, i la cota d’immersió màxima és de 1.200 metres.

Actualment es troba en construcció una nova sèrie de quatre submarins per a l’Armada espanyola, la sèrie S-80, per substituir els veterans de la sèrie S-70. Amb aquesta nova sèrie de submarins, l’Armada espanyola donarà a cadascun els noms dels precursors de la invenció i incorporació del submarí a Espanya, tal com va fer amb els primers; aquests noms són: Isaac Peral (S-81), Narciso Monturiol (S-82), Cosme García (S-83), i Mateo García de los Reyes (S-84). La propulsió d’aquests quatre submarins constarà de l’AIP o la Propulsió Independent de l’Aire, basada, almenys els seus principis, en el què va inventar l’equip de Narcís Monturiol 153 anys enrere.