El matí del dia 14 d’agost de 1899 arribava al port de Barcelona, ​​en visita de cortesia, el torpediner ariet anglès HMS Polyphemus. Anava al comandament el capità de fragata E. Lewis Long i procedien de Gibraltar. Després d’efectuar el protocol·lari salutació al canó amb 21 salves va procedir a amarrar els seus caps de popa a les argolles de l’escullera de l’est i per uns dies estaria acompanyat pel torpediner HMS Griffon, el qual estava realitzant tasques de correu marítim entre Barcelona i el port d’Alcúdia a Palma de Mallorca, lloc on es trobava fondejada l’esquadra anglesa de la Mediterrània amb 21 vaixells.

Un nou concepte

Encara que el HMS Polyphemus era un torpediner també era classificat com a torpediner ariet, encara que això sí, únic a la seva classe. El disseny d’aquest extravagant vaixell gira al voltant de dues tecnologies: la primera va ser inventada al segle VIII a. C. pels fenicis i més tard emprada pels grecs i romans entre d’altres, es tracta de l’esperó; i la segona tecnologia és la desenvolupada al segle XIX d. C. per Robert Whitehead (1823-1905), el torpede.

L’esperó va ser oblidat amb la introducció de l’artilleria als vaixells i en canviar les tàctiques de combat al segle XV. Tanmateix, més endavant va experimentar un renaixement provocat per aquesta mateixa artilleria, que era incapaç de penetrar els nous blindatges d’acer dels vaixells de nova construcció a mitjans del segle XIX.

El 1872 l’Almirallat britànic va establir una comissió d’estudi de nous dissenys de vaixells i aplicacions dels nous torpedes anomenada la “Torpedo Comittee”. El primer intent per part de la Royal Navy de treure profit a aquesta nova arma va ser amb l’HMS Vesuvius el 1874, la tàctica de combat a utilitzar seria la d’acostar-se el màxim possible a l’enemic, si fos possible de nit, llançar els torpedes i sortir ràpidament de la zona de conflicte. L’HMS Vesuvius no va superar les proves a causa del seu escàs armament d’un sol torpede, la seva baixa velocitat de menys de 10 nusos i problemes de sobrepès.

El disseny definitiu es va obtenir el 5 de febrer de 1878 amb l’ordre de construcció del HMS Polyphemus a les drassanes angleses de Chatham, entrant en servei el 1882.

L’HMS Polyphemus

Va ser el tercer vaixell de la Royal Navy a portar aquest nom, nom en honor al déu ciclop de la mitologia grega, fill de Posidó i de la nimfa Toosa. L’HMS Polyphemus era un vaixell de 2.640 tones amb el casc en forma de cigar i una protecció de 3 polzades (7,62 centímetres) a la coberta i 8 polzades (20,32 centímetres) a la super estructura del pont. L’element més singular del disseny d’aquest vaixell era la instal·lació d’un llançatorpedes a l’esperó de proa, el llançador anava protegit per una comporta d’acer fos que s’obria cap amunt; a més, per millorar la navegabilitat marxa enrere es van instal·lar dos timons retràctils sota la proa.

Les seves dimensions eren de 73 metres d’eslora, per 11 metres de màniga i 6,25 metres de calat. La seva dotació la formaven 80 tripulants. Se li va instal·lar un doble sistema de calderes i de sala de màquines que li donaven 5.480 HP de potència i 17 nusos de velocitat màxima, podia transportar fins a 300 tones de carbó per a ús propi.

La resta d’armament el componien altres 4 tubs llançatorpedes sota la línia de flotació a l’alçada del pont de comandament de 14 polzades (355,6 mm), per llançar torpedes Mk. II amb una capacitat total de 18 torpedes, i sis canons lleugers de tir ràpid Nordenfelt d’1 polzada.

El vaixell s’assemblava més a un submarí que a un vaixell convencional, gran part del casc romania sota l’aigua, inclòs els llançatorpedes excepte el pont de comandament i l’artilleria, D’aquesta manera s’aconseguia més velocitat i un perfil de visibilitat baix. Per garantir aquestes condicions necessàries i desenvolupar la seva missió, el vaixell estava equipat amb una quilla de 250 tones de ferro colat que podia alliberar-se en cas d’emergència per augmentar la flotabilitat.

Altres vaixells coetanis

Encara que el HMS Polyphemus va ser un vaixell de classe i tipus únic a la Royal Navy, hi havia vaixells similars en altres marines de guerra.

Un d’ells era el vaixell blindat, ironclad o també anomenat de vegades vaixell ariet, Kotetsu de la marina de guerra Imperial japonesa. Va ser construït a les drassanes franceses de Lucien Arman a Bordeus el 1863, per a la marina confederada dels Estats Units amb el nom de CSS Stonewall. Tenia un desplaçament de 1.357 tones i una eslora de 59 metres. El seu armament era de 1 canó de 300 lliures i dos de 70 lliures.

El Kōtetsu passaria per diferents usuaris en els seus 25 anys d’existència, començant per la nació del seu constructor França, Dinamarca, Estats Confederats d’Amèrica, Espanya, Estats Units i finalment Japó.

El més semblant a l’HMS Polyphemus va ser l’USS Intrepid, va ser construït a les drassanes nord-americanes de Boston i donat d’alta el 1874. Desplaçava 1.168 tones i la seva eslora era de 51,89 metres, el seu armament constava de 4 canons Howitzer de 24 lluires i un llançatorpedes a la proa en forma d’ariet.

La Marina de Guerra dels Estats Units va utilitzar al «USS Intrepid» en nombroses proves i més que un vaixell de guerra era considerat com a vaixell experimental. Va romandre inactiu des del 1874 al 1882, es va intentar reconvertir-lo a canoner lleuger del 1882 al 1889 per destinar-lo a patrullar prop d’aigües xineses, però per una banda la falta d’inversió i de l’altra el mal estat en què es trobava després de llargs anys d’inactivitat es va decidir donar-ho de baixa.

Un retir anticipat

Encara que l’HMS Polyphemus va superar totes les proves de combat a què el va sotmetre a la Royal Navy, no va poder evitar quedar obsolet ràpidament davant l’avenç de la tecnologia militar pel que fa a l’artilleria. Quan va entrar en servei tant els sistemes de guiatge com de recàrrega de l’artilleria eren una mica lents, factor que aprofitava la tàctica del torpediner ariet a copejar i fugir, però abans del canvi de segle tot això va canviar amb canons de recàrregues més ràpides i sistemes de guiatge més precisos que feien molt difícil sinó impossible aquesta tàctica. Més encara amb l’aparició d’un nou tipus de vaixell, el torpediner, petits navilis molt ràpids que podien acostar-se molt a l’enemic colpejar fortament aprofitant el seu gran avantatge: la velocitat.

El 1885 es va ordenar la construcció de la segona unitat d’aquesta classe Polyphemus, l’HMS Adventur, que ràpidament va ser cancel·lada pels motius abans esmentats. Quant l’HMS Polyphemus va causar baixa al gener de 1900, a l’abril de 1902 va ser emprat com a vaixell de suport a l’HMS Defiance assignat a l’escola de torpederos a Devonport, i venut per a desballestament el 7 de juliol de 1903.