El 2 d’agost de 1801 arribava al port de Barcelona la fragata de guerra USS Essex de la marina nord-americana que anava al comandament del capità de fragata William Bainbridge. Procedia del port de Marsella i havia trigat tres dies a fer la travessia. Amb la fragata de guerra arribà una altra de civil de la mateixa nacionalitat, comandada pel capità Prince.

Al port de la ciutat Comtal van estar fondejats molt a prop del xabec guardacostes San Sebastián de l’Armada espanyola, i tan sols es quedarien el temps necessari per proveir-se de queviures per seguir el seu camí cap als Estats Units. L’USS Essex aprofitaria el viatge per escortar tots els mercants que ho desitgessin fins a les aigües de l’Oceà Atlàntic, d’aquesta manera anirien protegits dels atacs pirates. A Barcelona va arribar amb una fragata mercant però al següent port de recalada, Alacant, ja escortava un comboi de 18 vaixells. Tot i això, l’estada a Barcelona va ser una mica amarga, embolicada en un incident amb els oficials del guardacostes espanyol amb què compartien fondeig.

Un afront

Els fets van tenir lloc uns dies després de la seva arribada, animats per l’hospitalitat dels barcelonins i de les visites de la burgesia de la ciutat a bord de l’USS Essex, els seus oficials van baixar a terra per gaudir dels encants de la nit barcelonina.

En tornar a la fragata en un bot la foscor els va jugar una mala passada i es van aproximar massa a la popa del xabec San Sebastián de l’Armada espanyola. Aquest fet va alertar l’oficial de guàrdia que els va requerir que s’identifiquessin.

Els nord-americans van respondre i van indicar quins passatgers hi havia a bord del bot i quines eren les seves intencions, però l’oficial de guàrdia espanyol semblava no tenir una bona nit. Sempre segons el relat nord-americà, l’oficial espanyol no va ser del tot correcte en les formes i fins i tot no només els va amenaçar amb disparar-los, sinó que va complir l’amenaça disparant amb mosquet des del xabec per obligar-los a atracar al costat del San Sebastián i que els seus oficials pugessin a bord. Els nord-americans s’hi van negar rotundament i es van negar a donar més explicacions. L’incident va acabar sense més quan els van deixar marxar.

El que va passar va arribar per carta al despatx del capità general de Catalunya i, mitjançant el cònsol William Willis, van intentar solucionar-ho i rebaixar la tensió de l’assumpte. Però la cosa no s’acabaria aquí. La nit següent es va repetir l’incident, aquesta vegada al bot de la fragata hi anava un grup de tinents. Van ser detinguts pel xabec espanyol i obligats a atracar al costat del San Sebastián durant una bona estona, sense més explicacions. Un d’aquests tinents, Stephen Decatur, va demanar la presència de l’oficial al comandament per protestar, però no va aparèixer ningú. Aquell mateix tinent va prometre tornar l’endemà al matí i va ordenar als remers del bot posar rumb a l’Essex.

L’endemà, Decatur es va presentar al xabec espanyol amb la mateixa sol·licitud per demanar explicacions a l’oficial espanyol pel tracte rebut. Tanmateix, li comenten que aquell oficial ha baixat a terra i Decatur li deixa un missatge ben clar: “Doncs aleshores digues-li que el tinent Decatur de la fragata Essex manifesta que l’oficial al comandament del xabec és un poca-vergonya i un covard, i que si coincideixen a terra li tallarà les orelles.”

Ara seria el cònsol Willis qui seria requerit davant del capità general; calia solucionar-ho abans que la sang arribés al riu. El mateix cònsol no entenia el comportament dels oficials dels dos vaixells i va destacar públicament que entre els oficials, tant espanyols com nord-americans, sempre hi havia hagut un tracte de cordialitat i respecte. D’altra banda, l’ambaixador nord-americà David Humphreys va fer arribar una queixa al secretari d’estat Pedro Ceballos. La solució més ràpida va ser confinar els oficials dels dos vaixells durant la seva estada al port, i alhora Bainbridge va instar Decatur a renunciar al seu propòsit de castigar l’oficial espanyol, cosa que sembla que va aconseguir, ja que van salpar sense més novetat.

Els canons de Decatur

És possible que Decatur no oblidés mai aquell episodi i s’endugués algun trofeu a casa. A les instal·lacions del Museu Nacional de la Marina dels Estats Units, a la ciutat de Washington, hi ha un parc anomenat Leutze Park. En aquest espai s’exposen a l’aire lliure, entre altres objectes històrics, 25 antics canons de bronze de l’època de les guerres berberisques. Uns quants d’aquests van ser construïts a Barcelona i almenys quatre reben el qualificatiu de «Decatur guns» o els canons de Decatur. Són els canons numerats com a 10, 11, 12 i 13; d’aquests, els 10 i 13 van ser construïts a Barcelona l’any 1788 per ordre del rei Carles III. Són canons de 27 lliures capturats en combat pel mateix Decatur a vaixells de guerra de Trípoli el 3 d’agost de 1804. Pel que fa als 11 i 12, van ser capturats a Alger l’any 1815.

La fragata

La fragata USS Essex va escriure la seva pròpia llegenda en una US Navy que amb prou feines tenia sis anys. De la seva construcció se’n van encarregar els tallers de l’arquitecte naval Enos Briggs a la ciutat de Salem a l’estat nord-americà de Massachusetts. Seria avarada el 30 de setembre de 1799 i lliurada a la US Navy el 17 de desembre del mateix any al capità Edward Preble.

Desplaçava 864 tones amb una eslora de 42,2 metres per 11,4 metres de màniga i 3,7 metres de calat. La seva propulsió era a vela amb aparell de fragata amb què aconseguia arribar als 11,4 nusos. Dotació, 228 tripulants. Estava armada amb 26 canons de 12 lliures més altres 10 de 6 lliures.

Va ser el primer vaixell de guerra de la US Navy a doblegar el Cap de Bona Esperança, es van enfrontar contra França a la Quasi-Guerra de 1798 va participar a la Primera Guerra Berberisca o Guerra de Trípoli contra els Estats del Nord d’Àfrica i a la guerra de 1812 contra Anglaterra. Seria en aquesta guerra quan el 28 de març de 1814 entraria en batalla a Valparaíso contra una fragata i una goleta de la Royal Navy, i després d’un cruel combt, va ser capturada després de perdre 214 homes.

La bandera de les barres i estrelles seria arriada del seu pal i el seu lloc l’ocuparia la de la Royal Navy, ara navegaria amb el prefix HMS (Her Majesty Ship) i amb el mateix nom, encara que va rebre la qualificació de fragata de cinquena categoria i 46 canons, mai tornaria a primera línia de combat. No obstant això, la Royal Navy li va trobar una altra comesa com a vaixell presó al port irlandès de Kingstown, ara Dún Laoghaire, i allà va romandre fins al 6 de juny de 1837 fins que va ser venuda per a desballestament.

Però no tots els elements del vaixell van ser reciclats; n’hi va haver un que es va trobar molt després durant unes operacions de dragatge del moll est del port de Dún Laoghaire, la seva ancla de fondeig. Lluny de destruir-la, el govern local va decidir restaurar-la i conservar-la en record, no només del vaixell, sinó també dels anys amargs en què va romandre atracat com a presó.

L’ancla de l’Essex descansa en una rotonda entre els carrers Harbour Rd., Maine Rd. i Queen’s Rd., molt a prop del Royal St. George Yacht Club i a pocs metres del lloc d’on la van treure del fons del port.

Més informació:
Arribada de la fragata USS Essex al Diari de Barcelona del 3 d’agost de 1801
Fitxa de l’USS Essex a la pàgina web de Navsource
Relat de l’incident al port de Barcelona a les memòries del Commodore William Bainbridge, «The Life and Services of Commodore William Bainbridge, United States navy» vía archive.org