El 17 de maig de 1888 navegava en demanda del port de Barcelona l’Esquadra de la Mediterrània de la Royal Navy, dividida en dues divisions i composta per onze vaixells de guerra. A causa del seu nombre i dimensions, la majoria hagueren de fondejar davant la rada del port, excepte un avís que pogué entrar. L’Almirallat britànic havia desplaçat les esquadres de la Mediterrània i d’Instrucció perquè prenguessin part en la revista naval organitzada com a preludi a la inauguració de l’Exposició Universal de Barcelona.

L’Esquadra de la Mediterrània estava al comandament del duc d’Edimburg, a bord de l’HMS Alexandra com a vaixell insígnia, juntament amb els cuirassats HMS Agamemnon, HMS Colossus i HMS Thunderer, els creuers HMS Phaeton i HMS Fearless, i l’avís HMS Surprise. La segona divisió, comandada pel comodor Albert H. Markham, estava composta per les corbetes HMS Active, HMS Calypso, HMS Rover i HMS Volage.

Amb motiu de l’Exposició Universal era d’esperar que les potències europees enviessin els seus millors vaixells de guerra, no només per exhibir el seu poder, sinó també per demostrar la seva capacitat tecnològica. Aquest fou el cas d’Itàlia, que, juntament amb altres vaixells menors, va fer acte de presència amb els cuirassats Italia, Lepanto, Dandolo i Duilio. França va fer el mateix amb diversos cuirassats com els Colbert, Amiral Duperré, Redoutable, Dévastation i Indomptable.

L’Armada espanyola estigué representada per tretze vaixells de guerra entre fragates, creuers i canoners, entre els quals destacaven la popular fragata blindada Numancia i el novedós torpediner Destructor, dissenyat per Villaamil.

La Royal Navy no es quedà enrere, amb els ja esmentats vaixells de guerra, destacant per a aquest relat el cuirassat HMS Thunderer, un innovador cuirassat de la classe Devastation que, malgrat els seus avenços, no tingué una llarga trajectòria. En particular, l’HMS Thunderer fou un vaixell força desafortunat al llarg de la seva vida marinera.

La classe Devastation

Els cuirassats anglesos de la classe Devastation representaren una autèntica revolució naval en el seu temps. Foren els primers grans vaixells de guerra concebuts sense velam, confiant completament en la propulsió a vapor, fet que els convertí en símbol del poder industrial britànic. Amb casc de ferro, fort blindatge i dues torretes giratòries armades amb canons de gran calibre, introduïren un nou concepte de combat naval basat en la potència de foc i la protecció, deixant enrere definitivament l’era dels vaixells de vela. El seu disseny establí les bases dels cuirassats moderns que dominarien els mars durant les dècades següents.

Foren dos els vaixells construïts sota la direcció de l’arquitecte naval Sir Edward Reed, responsable dels dissenys dels blindats HMS Bellerophon (1865) i HMS Monarch (1868). Aquests cuirassats reberen els noms d’HMS Devastation i HMS Thunderer, i es construïren a les drassanes de Portsmouth Dockyard i Pembroke Dockyard els anys 1871 i 1872, respectivament.

Desplaçaven 9.480 tones amb una eslora de 93,6 metres, per 19 metres de mànega i 8,4 metres de calat. Eren propulsats per dues màquines de vapor d’acció directa, amb una potència de 6.637 IHP, connectades a dos eixos, que els permetien assolir una velocitat de 13,8 nusos en proves i tenien una autonomia de 5.570 milles nàutiques a 10 nusos. La tripulació arribava a un màxim de 410 homes.

A data de la seva construcció estaven armats amb quatre canons, dos a proa i dos a popa, de 305 mm d’ànima ratllada i de càrrega per la boca. Més vuit canons senzills Hotchkiss de 47 mm. La seva cuirassa protectora constava d’un cinturó a la línia de flotació d’entre 305–216 mm, de 76–51 mm a la coberta, les torres d’artilleria comptaven amb 356–254 mm, la torre de comandament amb 229–152 mm i els mampars de 152–127 mm.

L’HMS Thunderer, un vaixell gafat

Fou construït als drassanes de Pembroke Dockyard i acabat als de Portsmouth; la seva quilla fou col·locada el 26 de juny de 1869 i fou avarat el 25 de març de 1872. Durant la seva dilatada construcció es modificà parcialment el seu disseny per millorar l’estabilitat i la flotabilitat; s’incrementà el francbord i també s’amplià l’espai destinat a la tripulació.

No obstant això, aquest fou un vaixell de guerra poc afortunat i durant les seves proves de mar patí un dels seus primers accidents. El 14 de juliol de 1876, el cuirassat HMS Thunderer patí una greu explosió de caldera que causà la mort de 45 persones. L’accident tingué lloc quan el vaixell sortia del port de Portsmouth cap a Stokes Bay per realitzar una prova a màxima potència.

Quinze persones moriren a l’acte, entre elles el comandant, i unes setanta resultaren ferides, de les quals trenta moriren posteriorment. Fou l’explosió de caldera més mortal de la Marina Reial Britànica en tot el segle XIX. L’explosió es degué a un manòmetre trencat i a una vàlvula de seguretat corroïda que impediren alliberar la pressió del vapor. Les calderes, de tipus rectangular i ja antiquades, treballaven a baixa pressió. Després de reparar-les, el vaixell es completà el maig de 1877.

L’HMS Thunderer fou posat en servei el maig de 1877 dins de l’Esquadró de Servei Especial de la Flota de Reserva, per passar poc després a integrar-se a l’Esquadra del Canal. El 1878 salpà cap a la Mediterrània al comandament del capità Alfred Chatfield. El novembre d’aquell mateix any, en sortir de Gibraltar amb rumb a Malta, encallà i patí danys, tot i que pogué ser reflotat i continuar el viatge. Posteriorment fou reparat a Malta.

El vaixell patí un altre greu accident el 2 de gener de 1879, quan el canó esquerre de 12 polzades (38 tones) de la torreta de proa explotà durant unes pràctiques de tir al mar de Màrmara. Moriren onze homes i altres trenta-cinc resultaren ferits. El canó de càrrega per la boca havia estat carregat dues vegades després d’un error de tret.

Segons l’almirall de la flota E. H. Seymour, ambdós canons de la torreta es disparaven al mateix temps, i un d’ells no arribà a fer-ho. Els artillers, que solien tapar-se les orelles i tancar els ulls en el moment del tret, no advertiren que l’arma no havia retrocedit com calia. Tot seguit la recarregaren, i l’indicador mecànic del carregador es va encallar, sense mostrar que el nou projectil havia quedat introduït sobre la càrrega anterior.

La investigació conclogué que el canó havia estat carregat dues vegades, tot i que aquesta versió fou qüestionada per Sir William Palliser, que creia que la causa fou una obstrucció del projectil. També es considerà que el sistema hidràulic de càrrega podria haver ocultat l’error, i la troballa d’un pern addicional entre les restes donà suport a la teoria de la doble càrrega.

L’accident impulsà la Marina Reial a adoptar canons de retrocàrrega, que podien manejar-se amb més seguretat i comoditat des de l’interior de les torretes. Les restes del canó destruït foren reconstruïdes i exposades al públic a l’Arsenal de Woolwich.

Quan arribà a Barcelona per a l’Exposició, el vaixell ja havia estat completament reparat i rearmat amb quatre canons de retrocàrrega de 254 mm en torretes dobles, 6 de 57 mm i 8 de 47 mm de tir ràpid Hotchkiss, 5 canons Nordenfelt de 25 mm i 2 tubs llançatorpedes de 356 mm.

El vaixell es reincorporà a l’Esquadra de la Mediterrània el març de 1891, però es veié obligat a tornar a casa el setembre de 1892 a causa de problemes persistents a les calderes, quedant aleshores en reserva a Chatham. El maig de 1895, l’HMS Thunderer es convertí en vaixell guardià a Pembroke Dock per a la vigilància i la defensa local, on romangué fins a tornar a la reserva de Chatham el desembre de 1900. Fou remodelat com a vaixell d’emergència el 1902, llest per tornar al servei en cas necessari, però cinc anys més tard fou donat de baixa. Finalment, l’HMS Thunderer fou venut com a ferralla el 13 de setembre de 1909.

Més informació:
Llibre Birth of the battleship: British capital ship design 1870-1881 de John Beeler disponible al portal Amazon
Revista The Illustrated London News 1872-04-20: Vol 60 Nº 1702 pàgina 11