El Gran Hotel Internacional de Barcelona va ser una obra d’arquitectura efímera aixecada per resoldre la manca d’allotjament davant l’allau de visitants prevista per a l’Exposició Universal de 1888. Amb aquest objectiu, l’Ajuntament va impulsar la construcció d’un gran hotel temporal i en va encarregar el projecte a Lluís Domènech i Montaner. L’edifici es va construir al Passeig de Colom, sobre terrenys guanyats al mar i cedits de manera provisional pel port, fet que ja en marcava el destí des del primer moment.

L’estructura es va completar en només 53 dies, i el conjunt va quedar enllestit en 83, gràcies a l’ús d’un sistema de construcció seriada que permetia repetir elements prèviament dissenyats en lloc de recórrer a solucions artesanals. La inauguració oficial va tenir lloc el 5 d’abril de 1888, i es va obrir al públic tot just una setmana després, el dia 12.

De planta rectangular, l’edifici feia uns 150 metres de llarg per 35 d’ample, amb prop de 5.000 m², distribuïts en cinc plantes als cossos allargats i sis plantes al cos central i a les torres. Podia allotjar fins a 2.000 hostes, repartits en unes 600 habitacions i 30 apartaments.

La seva organització interior girava al voltant d’un llarg passadís central que recorria tot l’edifici i n’articulava la circulació. A banda i banda s’hi situaven les zones de restauració, amb un cafè a un extrem i un restaurant a l’altre, mentre que l’ampli cos central concentrava els principals serveis: el vestíbul, l’accés per a carruatges, la botiga de camises i guants, l’estanc, el pati d’honor i el telègraf, formant un autèntic nucli d’activitat.

Els hostes gaudien de serveis moderns inspirats en el model hoteler de César Ritz, amb restaurant, cafè, botigues i una atenció personalitzada, a més d’habitacions àmplies que incorporaven comoditats avançades per a l’època, com banys propis.

Tanmateix, el seu caràcter era clarament temporal: es va construir amb una estructura lleugera i materials pensats per durar només uns mesos. Malgrat les propostes per conservar-lo, l’enderroc va començar l’1 de maig de 1889, posant fi a una de les construccions més singulars i fugaces de la Barcelona del segle XIX.