El dia 5 d’abril del 1918, com cada jornada, el guaita marítim del castell de Montjuïc es disposava a anotar al seu diari tots els moviments de vaixells, tant entrades com sortides i vaixells de pas per la costa. No obstant, aquell matí no va estar gaire ocupat, tan sols van sortir quatre vapors i un pailebot; només va enregistrar dues entrades, el «Monte Toro» de la «Marítima, Companñía Mahonesa de Vapores» procedent de Maó i el «Conway» de la Royal Mail Steam Packet Company procedent de Londres i escales.

Tot i ser un gran coneixedor de totes les tipologies de vaixells i de les seves navilieres i Armades, aquest últim li va costar d’identificar. Sens dubte tenia la silueta d’un típic mercant a vapor amb una xemeneia, però el casc no anava pintat a l’ús de cap marina mercant, per això la identificació li va costar una mica.

El Conway va quedar atracat al Moll de Barcelona parament nord i potser en tenir aquesta orientació la gent va poder veure’l i es va acostar a tafanejar. Durant els llargs anys de la Gran Guerra i degut en part a la guerra submarina sense restriccions, no arribaven gaires subministraments per mar. De vegades els vaixells eren enfonsats en ruta cap a Barcelona i altres vegades els espies s’encarregaven de donar la posició i el rumb dels vaixells que sortien i eren enfonsats unes hores després de marxar. Cada vaixell mercant arribat era objecte de la curiositat dels uns i de la necessitat dels altres, però aquest vaixell era diferent.

Aquest mercant anava pintat amb un camuflatge especial anomenat ‘dazzle’ que, mitjançant unes formes geomètriques, intentava confondre els telèmetres òptics de l’artilleria enemiga i dels periscopis dels submarins alemanys per evitar un càlcul de tir precís. El «Conway» a més anava armat amb canons i amb un artefacte a proa que semblava ser un torpede i va despertar la curiositat de més d’un.

El «Conway»

Seria construït per les drassanes d’Armstrong, Whitworth & Co. Ltd. al Regne Unit per al servei entre Regne Unit a les Índies Occidentals, arribant en ocasions a realitzar escales a ports de Sud-amèrica. La seva avarada es va fer efectiva el 29 d’abril del 1904 i la seva construcció es completaria el juny del mateix any. El casc estava construït en acer, desplaçava 2.626 tones de registre brut amb una eslora de 96,9 metres per 13,3 metres de màniga i 7,1 metres de calat. Era propulsat per una màquina a vapor de tres cilindres de 360 ​​NHP que connectada a un eix li donava una velocitat màxima de 10,5 nusos.

En el moment de la seva escala a Barcelona i durant el període bèl·lic per aconseguir més supervivència i per ser utilitzat com a escorta en cas necessari, se li van muntar dos canons de 4 polzades (101 mm) més un complex sistema de dragatge de mines amb un paravan, que amb certa forma de torpede, tenia confós el públic que s’acostava a tafanejar el vaixell. Però sens dubte el que més cridava l’atenció era el camuflatge.

El camuflatge ‘dazzle’

El camuflatge disruptiu o enlluernador en la seva traducció més literal de la paraula ‘dazzle’, se’l disputen dos homes, el marí militar de professió i hàbil pintor Norman Wilkinson i el zoòleg John Graham Kerr; i encara que Graham Kerr va tenir una primera idea al començament de la guerra l’Almirallat va acabar per aprovar el sistema de Wilkinson. Tots dos es van enfrontar a un gran dilema, com amagar un vaixell a la mar? i evidentment en aquesta època i en l’actual això és força improbable. Per tant, si el vaixell no es pot amagar com a mínim cal dificultar, el màxim possible, que es converteixi en un blanc fàcil. La solució va ser crear un patró geomètric pintat en tota l’obra morta del vaixell que en dificultés la identificació, l’estimació de rumb i la velocitat i que entorpís els sistemes òptics d’apuntat de les armes. Cada vaixell tenia un patró diferent, amb aquesta mesura es buscava que a l’enemic li resultés difícil la identificació dels vaixells d’una mateixa sèrie.

No obstant això, el seu desenvolupament no seria fàcil i tot va quedar embolicat en el secret més estricte. Es va establir la seva quarter general als soterranis del Royal Academy of Arts i el mateix Norman Wilkinson va seleccionar un selecte grup d’artistes, la majoria dones, per dissenyar els patrons. Van ser emprats diferents mètodes de pintura avantguardistes del moment, del vorticisme d’Edward Wadsworth al cubisme de Picasso i aquest últim es va sentir una mica molest al veure que havien utilitzat la seva idea.

No obstant això, les estadístiques no eren gaire favorables havent-hi molt poca diferència entre els vaixells enfonsats amb camuflatge i els que no en tenien, tot i així, l’Almirallat va veure bona aquesta diferència i va continuar utilitzant-lo després de la guerra i durant la següent. De la mateixa manera el Govern nord-americà també es va interessar per aquest sistema i ho va aplicar als seus vaixells de guerra.

Tornant al «Conway»

Pel que fa al nostre estimat visitant, va sobreviure a la guerra, potser gràcies al seu atrevit camuflatge i va tenir una llarga vida fins al 1958 quan se li perd la pista. El 1930 l’adquireix la naviliera Pentwyn Steamship Co. Ltd. de Londres i el reanomena a «Pentusker».

El 1935 torna a canviar de propietari, ara pertany a Dah Loh Industrial Co. Ltd. de Xangai amb el nom de «Dah Sun», però li dura poc ja que la naviliera grega G. Stanatelos amb base a Argostoli se’n fa càrrec i el torna a rebatejar com a «Pipina». La naviliera Dah Loh Industrial Co. Ltd. el recupera el 1947 i li torna el seu nom de «Dah Sun», nom amb què continua per a Dah Hwa Trading Co. a partir del 1949 i desapareix dels registres el 1958.

Més informació:
Més dades a Smithsonian Magazine i al canal Història
Llibre «Dazzle: Disguise & Disruption in War & Art» de Taylor James disponible a Amazon
El camuflatge ‘dazzle’ portat a la moda, article ‘A crazy dream from Alice in Wonderland ‘: WWI dazzle, art i fashion de Stephen Gapps