El dia 13 d’abril de 1916 arribava al port de Barcelona el vapor correu «Mallorca» del capità Jaime Estarellas de la companyia Isleña Marítima. El vapor provenia del port de Palma de Mallorca del que havia salpat la nit anterior. A bord del mateix, a més de la seva càrrega habitual, hi havia una vintena de nàufrags del mercant amb bandera anglesa «Orlock Head», víctima d’una trobada amb un submarí desconegut a unes 65 milles al sud-oest de Barcelona.

En altres temps aquest devia haver estat un viatge de rutina més, però en plena Primera Guerra Mundial no hi havia res de rutinari, més encara després que Alemanya va declar la guerra submarina sense restriccions i cap ruta marítima a prop de les zones bel·ligerants ni de ports neutrals era segura.

Espies a Barcelona

Després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial el govern espanyol es va declarar neutral no prenent part activa directament en aquest primer gran conflicte global, encara que sí que ho va fer de manera indirecta a través de la seva indústria. Els països bel·ligerants degueren transformar la producció de les seves indústries nacionals per a la manufactura civil i destinar-les a la producció de material militar, així com les seves flotes mercants van passar també a control governamental i utilitzats per al transport d’armes i pertrets de guerra.

Països neutrals com Espanya, Dinamarca, Holanda, Noruega o Suècia, van saber aprofitar el moment i trobar beneficis d’una guerra tan cruel. Evidentment aquestes nacions aviat es van oferir a produir i transportar tot aquell producte necessari per al funcionament de qualsevol nació. En el cas espanyol, el sector industrial va començar a exportar tota mena de productes manufacturats així com aliments i primeres matèries, principalment a França i al Regne Unit. Algunes navilieres espanyoles com Sota i Aznar, Casa Pinillos, Ybarra i Cía. i la barcelonina Hijos de J. Tayá van trobar la manera d’aprofitar la necessitat dels països bel·ligerants del bàndol aliat i fer-ne negoci.

La ciutat de Barcelona no va ser menys, dins del territori neutral amb un port segur on recalar, la ciutat Comtal estava integrada dins del circuit de la xarxa d’informació i espionatge alemanya i de contraespionatge Aliada juntament amb Madrid, Sant Sebastià i Bilbao. Aquesta xarxa d’espies utilitzava tota mena d’informació, mètodes i locals de la ciutat com podria ser l’hotel Cuatro Naciones, lloc on es van allotjar tota mena d’agents d’ambdós bàndols, o els prostíbuls com el Madame Petit on qualsevol dada que se’ls pogués extreure als clients es convertia en una valuosa informació per intercanviar, sense oblidar tots aquells cafès i cabarets de nova obertura ubicats als voltants de la Rambla de Barcelona. Aquestes xarxes eren coordinades pels millors serveis d’espionatge internacional, com l’espia alemany Isaac Ezratty també conegut pel seu nom de Barón Von Rolland o el MI6 anglès, sense oblidar el policia Manuel Bravo Portillo.

Tot això amenitzat pel trànsit d’armes, els pistolers i la frenètica activitat portuària amb vaixells de totes les nacionalitats i procedències, activitat seguida molt de prop pels submarins de la marina imperial alemanya i austríaca que obtenien molt bona informació dels agents establerts a Barcelona per seleccionar els objectius.

La guerra submarina sense restriccions

A finals de 1914 el bloqueig naval exercit pels Aliats a les rutes comercials que es dirigien cap a Alemanya era total. El bàndol Aliat va arribar a considerar els carregaments d’aliments per a la població civil alemanya com a contraban de guerra, per tant, es va forçar a una situació límit al govern alemany. Com a represàlia el canceller alemany va idear un nou tipus de doctrina militar prenent com a punta de llança als submarins, aquesta va ser l’anomenada «guerra submarina sense restriccions», la nova doctrina naval era simple, els comandants dels submarins alemanys i austríacs tenien permís de disparar sense previ avís a qualsevol vaixell de guerra, mercant o de passatgers tant Aliat com neutral a qualsevol part del món.

Aquesta guerra sense restriccions aviat es va expandir des de les aigües del Mar del Nord a les aigües territorials angleses, al continent americà i a les remotes aigües congelades de l’Àrtic i especialment al concorregut Mar Mediterrani, que es va agreujar amb l’entrada d’Itàlia a la guerra al maig de 1915 unint-se a la Triple Entente.

Des de les seves bases a Kotor (Montenegro) i a Pula (Croàcia) van ser desplegats diversos submarins alemanys i austríacs. De tots ells en destaquen cinc, els anomenats de la Flota dels 30 per pertànyer a la sèrie del Tipus 31 amb els numerals «SM U -33», «SM U-34», «SM U-35», «SM U-38» i «SM U-39».

Alguns integrants d’aquesta flota posseeixen rècords d’enfonsaments de vaixells i tonatge difícilment superables, com l’»SM U-35″ posseïdor del rècord absolut de tota la història naval amb un màxim de 226 vaixells enfonsats i una suma de 538.498 tones. Sense oblidar els «SM U-38» i «SM U-39», aquests tres submarins van enfonsar un total de 1.244.204 tones en tres anys de guerra.

No obstant el protagonista d’aquesta història és el submarí desconegut que va enfonsar el mercant anglès «Orlock Head» i que més tard va ser identificat com el «SM U-34» al comandament del capità Claus Rucker.

El submarí «SM U-34»

Aquest submarí pertanyia a la classe o sèrie «Tipus 31» dels quals es van construir 11 unitats entre 1912 a 1915. El «Tipus 31» era un submarí oceànic amb doble casc similar als «Tipus 23» i «27». Va ser construït a les drassanes alemanyes Friedrich Krupp Germaniawerft a Kiel, sent avarat el 9 de maig de 1914 i lliurat el 5 d’octubre del mateix any.

Desplaçava 685 tones en superfície i 878 en immersió; les dimensions eren de 64,70 metres d’eslora per 6,32 metres de màniga i 3,56 metres de calat. Era propulsat per dos motors dièsel de 1.825 SHP més dos motors elèctrics Siemens-Schuckert de 883 kW. a dos eixos, la velocitat màxima en superfície era de 16,4 nusos i en immersió de 9,7 nusos; la seva autonomia màxima era de 8.790 milles nàutiques en superfície a 8 nusos i de 80 milles nàutiques en immersió a 5 nusos. Cota d’immersió a proves de 50 metres. Dotació 35 tripulants.

El seu armament constava de quatre llançatorpedes de 500 mm dos a proa i dos a popa per a 6 torpedes, més un canó de 88 mm SK/30 el 1916 i el 1917 va ser substituït per un de 105 mm SK L/45.

A la seva entrada al servei actiu sota el comandament del capità Claus Rucker va ser assignat a la Segona Flotilla de submarins fins a l’agost de 1915, aquell mateix estiu va ser enviat al Mar Mediterrani juntament amb els submarins de la Flota dels 30 on des de la seva nova base a Pula (Croàcia) executarien la nova doctrina naval de la guerra submarina sense restriccions.

L’enfonsament de l’»Orlock Head»

L’»Orlock Head» era un mercant construït per les drassanes angleses Irvine’s Shipbuilding & Dry Docks Co. Ltd a West Hartlepool, sent avarat el 30 de setembre de 1913. Desplaçava 1.945 tones de registre brut i les dimensions eren de 86,31 metres d’eslora per 12,22 metres de màniga i 5,66 metres de calat. El seu primer i únic propietari va ser la companyia escocesa Ulster SS CO. (Head Line).

Segons el relat dels nàufrags, mentre realitzaven la ruta comercial entre Gènova a Glasgow amb escala a València, la tarda de l’11 d’abril de 1916 l’»Orlock Head» va ser interceptat per un submarí en superfície que els va obligar a aturar el vaixell després de haver-los disparat amb el seu canó de coberta, el tret va impactar a la popa del navili.

Després d’abarloar-se al costat del mercant anglès, se’ls va requisar la documentació i els van convidar a abandonar el vaixell en deu minuts, aquest és el temps que van trigar els marins del submarí a col·locar les càrregues explosives a les bodegues del mercant, després de detonar les càrregues i per accelerar-ne l’enfonsament també es van servir de l’ajuda del canó del submarí.

Els 28 supervivents van quedar allotjats en dos bots salvavides que van ser recollits pels vapors «Mallorca» i «Villena» i transportats a Barcelona.

Aquest només va ser un dels múltiples casos d’enfonsament de mercants que van tenir lloc el mes d’abril de 1916, on un sol submarí, l’alemany «SM U-34» va campar a gust davant les costes de Tunísia, Algèria i Espanya, enfonsant en un mes nou vaixells mercants amb banderes de França, Regne Unit i Rússia, amb un total de 28.749 tones.

La premsa barcelonina i nacional anava plena de notícies referents a l’activitat submarina alemanya i austríaca davant de les costes espanyoles, notícies que només podien arribar a través dels vaixells que recalaven al port de Barcelona i de les experiències dels nàufrags supervivents dels enfonsaments. Així va ser com entre els dies 11 i 13 d’abril de 1916 els vapors «Mallorca», «Villena» i «Jaime II» van arribar a la ciutat Comtal amb supervivents dels vaixells «Angus», «Orlock Head» i «Vega», a través del seu relat va arribar la notícia que un submarí, llavors desconegut, operava amb total llibertat al triangle comprès entre València, Illes Balears i Barcelona.

Davant d’aquesta nova amenaça submarina aviat es van destinar esforços per aconseguir detectar aquests vaixells sota l’aigua amb prou antelació per anticipar-se al seu atac. Mitjançant uns primitius hidròfons es podia detectar la presència d’un submarí enemic a una distància d’entre 2.500 a 8.000 metres, un cop detectat es procedia a la seva destrucció mitjançant càrregues de profunditat.

Un altre sistema que va ser provat era l’anomenat «Ries», el seu funcionament era similar als moderns sonars, mitjançant un altaveu situat a la proa sota l’aigua que emetia sons en espera d’assolir un objectiu submarí, en rebotar-hi el retorn era escoltat per dos micròfons i amplificat, els tècnics sabent la velocitat i la propagació del so sota l’aigua i aplicant un senzill càlcul matemàtic aconseguien esbrinar la ubicació i el rumb del submarí detectat.

Els vaixells dedicats a les tasques antisubmarines normalment eren destructors o torpediners, i en alguns casos com a la Royal Navy petits vaixells mercants modificats i denominats «Q Ships» o vaixells Q.

Si el vaixell atacat era un mercant solitari poc o res es podia fer contra aquesta amenaça llevat de posar el vaixell a tota màquina.

La darrera patrulla

El submarí «SM U-34» va continuar la seva carrera destructora pel Mar Mediterrani, la seva zona de patrulla va ser la Mediterrània Occidental, aconseguint enfonsar fins al 9 de setembre de 1918 uns 119 vaixells amb un tonatge total de 257.652, sota els tres capitans que el van comandar: Claus Rucker, Johannes Klasing i Wilhelm Canaris.

El 18 d’octubre de 1918 el submarí «SM U-34» al comandament del capità Johannes Klasing va sortir a navegar per última vegada, poc o res se sap del seu destí, suposadament va ser enfonsat mitjançant càrregues de profunditat llançades des de «HMS Privet» (ex Island Queen) un Vaixell Q de la Royal Navy, el 9 de novembre de 1918 prop de Gibraltar, perdent-se amb ell tota la seva tripulació.

Més informació:
Diari El Imparcial de Madrid del dia 14 d’abril de 1916
Llibre “La guerra secreta del Mediterrani” de Josep M. Castellví
Article de José Maria Treviño Ruiz “La Guerra Naval Submarina, 1914-1918” a la Revista General de Marina d’agost-setembre de 2014