La tarda del 3 de maig de 2025 feia la seva entrada al port de Barcelona la goleta Santa Maria Manuela procedent de Maó, propietat de la Fundação Santa Maria Manuela. Va quedar atracada al Moll de Barcelona, parament est, on va romandre tot just 24 hores.

Al port de la ciutat comtal va donar per finalitzat un creuer que havia començat el 28 d’abril al port de Castelló de la Plana, que aquells dies celebrava el festival Escala a Castelló amb la presència de velers com la Nao Victoria, les goletes Cervantes Saavedra i Tirant Primer, i el pailebot Pascual Flores, entre d’altres. Després de salpar de Castelló, van posar rumb a Maó i, posteriorment, a Barcelona, on van donar per acabat el viatge.

El Santa Maria Manuela, com altres velers clàssics de la seva mateixa categoria, gaudeix actualment d’una jubilació daurada, molt allunyada de la seva antiga i perillosa vida anterior. Aquesta goleta va ser construïda l’any 1937 com a lugre bacallaner que, integrat a la Flota Blanca portuguesa, salpava cada primavera cap als Grans Bancs de Terranova i les aigües de Groenlàndia per obtenir les millors captures de bacallà.

La Flota Blanca portuguesa

La Flota Blanca o Frota Branca va ser la mítica flota pesquera portuguesa a vela que, des de feia diversos segles fins a principis dels anys setanta del segle XX, pescava bacallà als rics caladors de Terranova i Groenlàndia. Aquests velers solien tenir tres o quatre pals, amb els bucs i el velam predominantment blancs. A causa d’aquest aspecte característic, van començar a ser coneguts com la «Flota Blanca». Durant la Segona Guerra Mundial, aquesta pintura blanca també va servir com a mesura de neutralitat i seguretat, ja que en facilitava la identificació per part dels bàndols en conflicte.

La flota salpava cada primavera per a la Campanya del Bacallà, que solia tenir una durada d’uns sis mesos. Els velers feien de vaixells nodrissa i transportaven a bord unes petites embarcacions anomenades dori, amb les quals es pescava el bacallà amb llargues línies o hams. Les dòries eren tripulades per dues o tres persones i algunes disposaven d’un petit aparell, a més de rems. Aquest mètode de pesca era extremadament dur i perillós; les jornades començaven a l’alba i acabaven amb la posta de sol. En tornar al veler, el peix era processat i salat a bord.

Aquest sistema de pesca va conduir a una sobreexplotació del bacallà, fet que va provocar que el Canadà i Islàndia ampliessin les seves zones econòmiques exclusives fins a les 200 milles nàutiques. Més endavant, amb la incorporació de Portugal a la Política Pesquera Comuna de la Unió Europea, la flota pesquera portuguesa va quedar sotmesa a les quotes de captura comunitàries, limitant l’activitat als caladors històrics.

Els velers bacallaners van quedar aviat obsolets davant dels moderns vaixells d’arrossegament congeladors, molt més competitius i amb costos de manteniment més reduïts. La Frota Branca va desaparèixer, però alguns velers van aconseguir sobreviure gràcies a associacions culturals, com el Santa Maria Manuela, el Creoula, el Gazela Primeiro o l’Argus.

El Santa Maria Manuela

Va ser construït l’any 1937 als drassanes de la Companhia União Fabril (CUF), a Lisboa, juntament amb el seu vaixell bessó, el Creoula. Es va dissenyar com un lugre bacallaner de quatre pals i buc d’acer, preparat per suportar les dures condicions de Terranova i Groenlàndia.

Actualment desplaça 1.321 tones, amb una eslora de 67,4 metres, una mànega de 9,9 metres i un calat de 5,9 metres. És propulsat pel seu aparell de goleta de quatre pals —trinquet, major de proa, major central i mitjana—, tots amb veles cangrees i una superfície vèlica de 1.250 m². A més, disposa d’un motor dièsel auxiliar de 500 CV. La seva tripulació és d’unes 24 persones i pot embarcar fins a un màxim de 44 passatgers.

En entrar en servei va quedar integrat a la Frota Branca, navegant per a l’armador Empresa de Pesca de Vilana. L’any 1963 va ser venut a l’Empresa de Pesca Ribau (Aveiro) i transformat en un motoveler; va perdre dos dels seus pals i es va adaptar a noves tècniques de pesca.

Més endavant, el 1972, va tornar a ser modificat: se li va afegir un pont de comandament amb camarots i cuina, va rebre una hèlix de proa i es va adaptar per a la pesca amb xarxes d’emmallament, operant amb quatre llanxes auxiliars. Va navegar com a vaixell pesquer fins a finals de la dècada de 1980. Finalment, l’any 1993, en ser considerat definitivament obsolet, el vaixell va ser parcialment desballestat, conservant-se únicament el buc.

L’any 2007 l’empresa Pascoal & Filhos en va adquirir el buc i va emprendre una restauració completa. El procés es va dur a terme en drassanes portugueses i a les drassanes gallegues de Factoría Naval, a Marín (Pontevedra). Allà es va fer una rehabilitació integral: es van reinstal·lar els pals, es van reconstruir els sistemes i es va restaurar l’acabat original del vaixell. Va tornar a la mar l’any 2010 completament renovat.

Actualment pertany al grup Jerónimo Martins i es dedica a la formació marinera, a expedicions científiques i al turisme cultural. Ofereix travessies obertes al públic, on els passatgers poden participar en les maniobres, aprendre navegació tradicional i descobrir la història de la Frota Branca. També participa en grans esdeveniments internacionals com les Tall Ships Races, Brest o l’Armada de Rouen.

Ha visitat Barcelona en diverses ocasions, els anys 2013 amb motiu de la Mediterranean Tall Ships Race i 2016 per a l’esdeveniment Escala Barcelona.

Més informació:
Història del Santa Maria Manuela a la pàgina oficial de SMM
Homens i Navios do Bacalhau a la pàgina web del Museu Marítim Ilhavo