La jornada del 31 d’agost de 1960 es va desenvolupar com una qualsevol a mitja setmana: va arribar el Monte Ulía de Canàries, els vaixells correu de les Balears, de Gènova el transatlàntic Virginia de Churruca; eren esperats alguns vaixells de la Sisena Flota, a més de mercants de diverses procedències, i entre ells un iot que va atracar al Moll de Bosch i Alsina.

Al concorregut moll va cridar força l’atenció i alguns curiosos s’hi van acostar per observar-lo, fotografiar-lo i intentar esbrinar a qui podia pertànyer; potser era d’alguna estrella de cinema.

Lluïa un aspecte impecable i a través de les cortines de les finestres i ulls de bou s’intuïa una gran decoració interior i cert luxe. El que no es podia intuir ni veure era que aquest iot va ser emprat a la Segona Guerra Mundial com a patruller, a més, va ser un dels molts iots que va utilitzar el president Franklin D. Roosevelt per descansar de les seves tasques al govern dels Estats Units.

Les drassanes Defoe Boat and Motor Works

Va veure la llum amb el nom de Bymar als veterans drassanes de Defoe Boat and Motor Works l’any 1938. En aquestes drassanes, fundades el 1905, es van construir abans de la Segona Guerra Mundial iots i algunes embarcacions per a la Guàrdia Costanera nord-americana, però la seva edat d’or va arribar amb la guerra. Tota la producció d’aquesta drassana establerta a Bay City (Michigan) es destinà a la construcció de vaixells militars necessaris per a la guerra, amb un total de 154 unitats construïdes. Entre elles hi havia destructors de la classe Buckley i Rudderow, transports d’alta velocitat de la classe Crosley, dragamines de la classe Auk, caçassubmarins del tipus PC-461 i llanxes de desembarcament.

Alguns vaixells, com els destructors d’escorta de la classe Buckley, es construïen amb una tècnica diferent i poc convencional. El seu casc es feia al revés, és a dir, amb la quilla cap amunt, i quan els treballs estaven acabats, mitjançant unes estructures addicionals i un parell de grues, se’ls capgirava fent-los rodar fins a deixar la quilla a terra. Al següent vídeo de Michigan Humanities ens ho expliquen:

Després de la guerra van continuar treballant per al govern i es van encarregar de la construcció d’alguns destructors de les classes Dealey, Charles F. Adams i Garcia. També van construir i realitzar tasques de manteniment per als vaixells de càrrega que navegaven pels Grans Llacs, i van bastir, entre d’altres, el vaixell de recerca Knorr, amb el qual es va localitzar el Titanic l’any 1985. No obstant això, en expirar els contractes amb la US Navy, les drassanes van començar aviat a acumular pèrdues i es van veure forçades a tancar.

El Bymar

En aquest bressol va néixer el iot Bymar que després de les proves de mar va ser lliurat al seu primer propietari Byron D. Miller. Aquest iot estava construït amb acer amb un desplaçament d’unes 300 tones, per als arranjaments generals del iot es va contractar a l’oficina de Cox & Stevens i de la seva decoració interior es va encarregar Philippe Starck. Tenia una eslora de 44,6 metres per 7 metres de màniga i 3,7 metres de calat. Era propulsat per dos motors dièsel de 500 HP. que li donaven 12 nusos de velocitat, amb una autonomia de 3.000 milles nàutiques a 10 nusos. Podia allotjar fins a 12 passatgers i la seva dotació la componien 9 persones.

Arribada la guerra la US Navy necessitava tots els vaixells possibles per a tot tipus de tasques i es va fixar en el Bymar adquirint-ho el 22 de desembre de 1941. Després de la seva compra va ser conduït a les drassanes de Merrill-Stevens Dry Dock Co. a Miami i allà el convertirien en un iot armat, més concretament ho denominaven iot de patrulla costanera.

El seu aspecte canviaria una mica, així com el seu color passant a lluir el gris naval. Va ser armat amb un canó de 76 mm a proa, 2 metralladores de 7,62 mm i càrregues de profunditat.

Durant la guerra la seva zona de patrulla va quedar establerta a l’arxipèlag de Hawaii amb base a Pearl Harbor. Després de la rendició del Japó va ser traslladat a San Pedro (Califòrnia) patrullant per la costa. Finalment, el 3 de gener de 1946 és donat de baixa en la US Navy a Terminal Island.

No va passar gaire temps fins que algú s’interessés per ell i ràpidament fou comprat per J. D. O’Leary; a partir d’aquí va tenir un llarg historial de propietaris i noms fins a la seva arribada a Barcelona l’any 1960. Alguns d’ells eren persones físiques com Santiago Vierno, Alberto Dodero i George Dawson; d’altres, en canvi, semblaven ser empreses o corporacions com Union Engineering Corp. de Hoboken, Protocol Investments Trust of Africa (Pty.), Ltd de Johannesburg, o Protocol Trading Corp. de Nassau. I el seu nom també va canviar: de l’original Bymar al de Mimosan i Halimede.

El iot tornaria a canviar de mans dues vegades més, la primera en data desconeguda per a un comprador de l’Orient Mitjà que el va anomenar Maha i la segona vegada per a un altre comprador d’Aràbia Saudita que el va anomenar Al Mojil 5 el 2003.

El seu final va arribar el 2010 quan es trobava en revisió en unes drassanes turques a la localitat de Bodrum, un incendi va acabar amb ell posant punt i final amb els seus 72 anys de vida marinera.

Més informació:
El iot Maha a la pàgina web de CharterWorld
L’USS Peridot a la pàgina web de Navsource.net
Article «Classic superyacht Maha gutted by fire in Turkey» publicat el 29 d’octubre de 2010 a la página web Motor Boat