El matí del 29 d’octubre del 1965 diverses detonacions de canó provinents de la mar anunciaven l’arribada d’un nou vaixell de guerra, aquest fet es va confirmar quan les bateries del castell de Montjuïc van contestar les primeres detonacions. Al cap de poca estona un gran vaixell va creuar la bocana del port, era el creuer Colbert al comandament del capità de navili Jean Brasseur-Kermadec, a dalt del pal del creuer hi havia hissada la bandera espanyola com a mostra de respecte al país que visitaria i una mica més avall lluïa orgullós la bandera tricolor de la república francesa.

El Colbert va quedar amarrat al Moll de Barcelona i allí romandria uns quants dies, els justos perquè la seva tripulació descansés i per qui ho desitgés pogués visitar el creuer que va quedar obert al públic. D’altra banda, la fama del comandant del vaixell de guerra el precedia i, després de realitzar les visites oficials, es va organitzar una roda de premsa en què el mateix Brasseur-Kermadec posaria al dia els periodistes espanyols de l’actualitat de la Marine Nationale.

El creuer Colbert procedia d’aigües de Provença, on van estar fent maniobres amb vaixells de l’Armada Espanyola, entre els quals hi havia el minador Neptuno i set dragamines de la classe Bidasoa. El capità del Colbert també va voler posar al dia la premsa espanyola de les properes proves nuclears que es realitzarien a Tahití, i relacionat amb aquestes armes, va anunciar que la Marine Nationale ja estava construint el seu primer submarí llançamíssils balístics de la classe Le Redoutable.

Els mariners francesos van estar poc temps a Barcelona, però l’escàs temps de què van disposar segur que fou ben aprofitat. Aquest va ser el cas del capità del Colbert, que a la seva arribada fou convidat a la festa en benefici de l’Apostolat de Mar. L’esdeveniment va tenir lloc als salons del Reial Club Nàutic i hi van assistir personalitats com el cap del Sector Naval, l’almirall senyor Jaudenes; el president del Reial Club Nàutic, el comte de Godó; el representant regional de la Delegació Nacional d’Esports, el senyor Samaranch, a més d’altres personalitats de la ciutat i les seves esposes, entre les quals destacava el capità de navili Jean Brasseur-Kermadec.

El Colbert seria un dels darrers creuers de guerra d’Europa i, alhora, l’últim creuer de la Marine Nationale. En la seva entrada en servei actiu ja arrossegava una certa obsolescència respecte a altres unitats de l’època d’altres marines, i amb el pas dels anys el Colbert va anar evolucionant d’acord amb les noves tàctiques de guerra.

Aquesta no seria la seva primera visita, ni de bon tros l’última, al port de Barcelona; però en aquesta ocasió l’al·licient no era el vaixell, sinó el seu capità, un marí belga que, atrapat per la guerra, va lluitar contra els alemanys per mar i per terra com a oficial de les Forces Navals de la França Lliure, fins a arribar a ostentar el grau de vicealmirall de mar.

El capità

Jean Brasseur va iniciar ben aviat la seva carrera a la mar, quan amb només 15 anys es va escapolir de casa seva, a Verviers, per enrolar-se a la marina mercant belga. Més endavant regularitzà els seus estudis a l’Escola de Navegació d’Anvers i començà a navegar a la naviliera belga Lloyd Royal. Quan, essent a la mar, escoltà per ràdio el discurs de Charles de Gaulle emès el 18 de juny de 1940, encara no sabia quin grau d’implicació tindria per a ell, ni de bon tros amb el mateix general de Gaulle.

Compromès amb el seu país i amb els seus ideals, l’agost de 1940 es va enrolar a la Royal Navy, quedant destinat a l’HMS Fidelity (D-57), un antic vaixell mercant francès anomenat Le Rhin, que durant la guerra operà per a la Special Operations Executive (SOE).

La seva següent destinació fou a bord del veterà cuirassat del tipus dreadnought Courbet, com a oficial de fusellers. Allà adoptà el seu nom de guerra en honor a un mariner del llibre Mon frère Yves, de Pierre Loti: “Kermadec”. El 7 de febrer de 1941 obrí sota la seva direcció, a Skegness, el primer centre d’entrenament de les Forces Navals de la França Lliure (FNFL).

Amb el seu nom de guerra es tornaria un oficial molt actiu a tots els fronts, s’embarcaria al destructor Léopard de la classe Jaguar per defensar els combois que creuaven l’Atlàntic i en l’avís Commandant Dominé per escortar els vaixells que provenien de Freetown.

El 1943 obté el grau de tinent i sol·licita unir-se al “1er regiment de fusiliers marins” combatent a Tunísia i Itàlia. El 15 d’agost de 1944 va participar al desembarcament de Provença i el 22 d’agost les seves tropes van detenir un contraatac alemany a La Garde. Per tots aquests mèrits i molts més va ser condecorat amb la medalla de la “compagnon de la Libération”.

Acabada la guerra va obtenir amb el grau de tinent comandant i el comandament del seu primer vaixell, l’escorta Cimeterre, un patruller nord-americà del tipus PC-461 que va ser transferit a la Marina de la França Lliure.

El 17 de juny de 1946 rebé la nacionalitat francesa i l’any següent fou reconegut com a oficial de la Marina de guerra. Més tard seria ascendit i ocuparia el lloc de segon comandant del creuer escola Jeanne d’Arc. L’inquiet oficial es convertí en observador de l’ONU a Indonèsia i, del 1953 al 1954, comandà l’avís Gazelle. Del 1955 al 1958 exercí com a agregat naval a Bonn amb el grau de capità de fragata, i del 1958 al 1960 fou el comandant del Francis Garnier, un vaixell italià transferit com a compensació pels danys causats durant la guerra.

El 10 de maig de 1960 passà a formar part de l’equip personal del general Charles de Gaulle, i un any més tard se li autoritzà afegir el seu nom de guerra com a propi. Aquell mateix any fou ascendit a capità de navili i destinat com a agregat naval a l’ambaixada francesa a Madrid, càrrec que exercí fins al 1964.

Deixaria de navegar en abandonar el comandament del Colbert el 8 de desembre de 1965; a partir d’aquell moment, amb el grau de vicealmirall, exercí càrrecs de caràcter més administratiu, arribant a ser comandant en cap de la Mediterrània i membre del Consell Superior de la Marina del 1972 al 1974.

El Colbert

Havia d’haver estat un dels dotze creuers proposats en finalitzar la Segona Guerra Mundial: sis d’ells antiaeris i els altres sis convencionals. Amb ells, la flota s’hauria modernitzat, ja que els creuers supervivents de la guerra —els tres de la classe La Galissonnière i el Jeanne d’Arc— aviat complirien trenta anys de servei. Tanmateix, aquell ambiciós pla es reduí a només dos creuers: el De Grasse, que ja es trobava en grada des del 1939, i el Colbert, la quilla del qual fou posada el 1954.

La Marine Nationale va haver de conformar-se amb el que hi havia i convertí el De Grasse i el nou Colbert en creuers antiaeris. Aquests disposaven d’un potent armament artiller amb canons de 127 mm i de 57 mm, però les noves tàctiques de guerra naval obligaren a fer diverses modificacions. El De Grasse evolucionà poc i tingué un paper important durant les proves nuclears franceses; el Colbert, en canvi, rebé una modernització destacada a principis dels anys setanta: perdé tota la seva artilleria de 127 mm a favor de canons de 100 mm, conservà alguns muntatges de 57 mm i, a popa, se li instal·là un llançador doble de míssils antiaeris Masurca.

El Colbert fou construït a les drassanes de Brest, botat el 24 de març de 1956 i lliurat a la Marina el 6 de maig de 1959. Va ser el sisè vaixell de guerra a portar aquest nom en honor al polític francès Jean-Baptiste Colbert (1619-1683).

Desplaçava 11.300 tones a plena càrrega, la seva eslora era de 180,4 metres per 20,3 metres de màniga i 5,8 metres de pes. La seva planta propulsora constava de quatre calderes Indret que alimentaven dos grups de turbines amb una potència de 86.000 HP. que connectats a dos eixos li donaven una velocitat màxima de 32 nusos, i una autonomia de 4.000 milles nàutiques a 25 nusos. Dotació, 997 tripulants.

El seu armament constava de vuit muntatges dobles de canons de 127 mm (quatre a proa i quatre a popa), més deu muntatges dobles de 57 mm. A més, anava equipat amb potents sistemes electrònics com el radar DRBV-23A de descoberta aèria i de superfície, el DRBV-20C de descoberta aèria, el DRBI-10B de navegació, un DRVB-31 de navegació i descoberta de superfície, i el DRBC-31B de direcció de tir dels canons, a més de quatre DRBC-31A per als canons de 57 mm. També disposava d’equips de guerra electrònica ARBA-10B, ARBR-10B, RRBM-1, RRBM-2 i AN/SPR-1.

En la seva entrada en servei actiu, la seva base quedà establerta a Toló i fou designat com a vaixell insígnia de l’esquadra del Mediterrani. En els anys següents, potser la seva única acció destacable fou el viatge iniciat el 15 de juliol de 1967 amb Charles de Gaulle a bord, en direcció al Canadà en viatge oficial, arribant al Quebec el 23 de juliol. Aquesta visita es faria famosa a causa del discurs que de Gaulle pronuncià a l’Ajuntament de Mont-real, en plena Exposició Universal de 1967. Recordant el seu retorn a França després de lluitar contra els invasors alemanys, es deixà portar per l’emoció amb crits com «Visca Mont-real!» i «Visca Quebec!», tancant amb un vibrant «Visca el Quebec lliure! Visca! Visca! Visca el Canadà francès! I visca França!».

El creuer Colbert restà immobilitzat entre 1970 i 1973 per ser sotmès a obres de modernització, ja que la tecnologia del moment havia superat completament el vaixell. En aquells anys, la Royal Navy començava a equipar els seus creuers amb míssils —com els Sea Cat a l’HMS Tiger o els Terrier dels creuers holandesos de la classe De Zeven Provinciën— i fins i tot l’Armada Espanyola valorà en un moment donat la conversió del Canarias en un creuer llançamíssils. Per tant, la Marina francesa no podia quedar-se enrere i havia de modernitzar el Colbert. El sistema seleccionat fou el Masurca, un míssil desenvolupat a França amb guiatge per radar semiactiu i un abast de 55 quilòmetres, amb un sostre de 30.000 metres.

A la dècada de 1980, l’armament míssilístic es veié reforçat amb la instal·lació de llançadors de míssils antivaixell MM-38 Exocet, i poc després fou equipat amb el primer sistema de comunicacions via satèl·lit de la Marine Nationale.

Amb els seus avantatges i mancances el Colbert es va mantenir operatiu fins al 1991, i la seva única participació en una guerra va ser escortar el portaavions Clemenceau que transportava tropes per participar a l’Operació Salamandra a la Guerra del Golf.

Un museu efímer

Després de la seva baixa el maig de 1991 no va ser desballestat i va ser convertit en museu flotant i declarat monument històric.

Des de juny de 1993 fins al 2007, el Colbert es podia visitar al port de Bordeus; però, després de l’efervescència inicial, les visites anaren decaient i el vell creuer quedà en l’oblit. Tot plegat, sumat a problemes de finançament per al manteniment del vaixell, obligà a tancar el museu Colbert i a enviar-lo a desballestament.

Més informació:
Arribada del creuer francès Colbert al diari La Vanguardia del 30 d’octubre de 1965 pàgina 18
Dades completes del creuer Colbert a la pàgina web de Netmarine.net
Jane’s Fighting Ships de 1953-54