Un 4 de gener de 1908, un fort temporal va assotar la costa barcelonina i molts vaixells no van poder salpar cap a les seves destinacions. Alguns van partir pel seu compte i risc, mentre que d’altres es van resguardar al recer del port. Aquest va ser el cas del contratorpediner francès Carabine, que procedia del port de Tànger i es dirigia a Toló. Davant la força de la mar, es va veure obligat a recalar durant uns dies al port de Barcelona.

El Carabine no deixaria gaire empremta al port de la Ciutat Comtal; potser la seva visita només la recordaria el pobre mariner francès que, durant les operacions d’amarre, va caure a l’aigua i es va endur una freda capbussada. Però aquest contratorpediner seria recordat al seu país d’origen per un altre motiu, pel succés de Charles Benjamin Ullmo, que va protagonitzar un cas d’espionatge al país veí i el protagonista del qual va ser reclòs a l’Illa del Diable.

El contratorpediner Carabine

Pertanyia a la nombrosa classe «Arquebuse» de destructors contratorpediners construïts entre 1900 i 1904. Se’n van construir vint unitats i dues es van perdre: el Mousquet, el 28 d’octubre de 1914 a l’estret de Malacca en combat contra el SMS Emden, i el Catapulte, en una col·lisió el 18 de maig de 1918 amb el vapor anglès Warrimoo prop de Bizerta.

Aquests van ser uns petits i ràpids contracterpeders d’unes 320 tones amb una eslora de 58,2 metres, eren propulsats per dues màquines de vapor de triple expansió de 6.300 CV de potència que connectades a dos eixos els donaven una velocitat màxima de 30 nusos. El seu armament constava d’un canó de 65 mm, sis més de 47 mm i dos tubs llançatorpedes de 381 mm.

El nostre protagonista, el Carabine, va ser construït a l’Arsenal de Rochefort sent avarat el 21 de juliol de 1902 i lliurat el maig de 1903. A la seva entrada al servei actiu va ser assignat a l’Esquadra de la Mediterrània, i en el període de la Primera Guerra Mundial, la seva base va quedar establerta a Bizerte (Tunísia).

La seva baixa es va avançar al 8 de gener de 1919, a causa d’un accident quan va xocar amb el mercant anglès Mentor. El Carabine va patir greus danys a la seva proa i al pont de comandament i, si bé en un moment es va contemplar la seva reparació, es va decidir donar-lo de baixa i vendre’l per desballestament.

Un cas d’espionatge

Tot va començar el 22 d’octubre de 1907, quan als afores de Toló s’arresta a l’alferes Charles-Benjamin Ullmo, que en aquestes dates ostentava el càrrec de segon oficial del contatorpediner Carabine. Se l’acusava de xantatge i traïció.

Els actes de l’alferes Ullmo van ser motivats per problemes econòmics, i va decidir fotografiar documents de la caixa forta del Carabine i vendre’ls al millor postor. El seu primer intent va ser vendre’ls a un agent alemany durant un permís a Bèlgica, però sembla que la seva oferta era massa elevada. Més tard, mitjançant un correu anònim, va escriure al ministre de Marina francès Gaston Thomson, on li oferia els documents per una raonable suma de diners (molt inferior a la primera oferta) o en cas contrari els vendria a agents estrangers.

La seva defensa va adduir que a causa de la seva addicció a drogues com l’opi, la seva personalitat estava alterada i, per tant, no era totalment conscient dels seus actes. Tot i això, la sentència dels jutges militars va ser contundent, va ser condemnat a deportació perpètua en un recinte fortificat com el de l’Illa del Diable i més tard va passar gran part de la seva vida a la colònia penal Îles du Salut.

L’Illa del Diable

La seva denominació d’Illa del Diable és deguda a una vella creença nativa: segons ells, allà resideix l’esperit del mal que anomenen Iroucan. Està situada a l’arxipèlag de les illes Salvació, davant de la costa de la Guaiana Francesa i, des que és administrada per França al segle XVIII, sempre va ser utilitzada com un recinte penal.

S’han escrit rius de tinta sobre aquesta illa, no han estat pocs els reclusos famosos que hi han complert condemna, molts d’ells mai no van tornar, i no n’hi ha per menys. L’illa mateixa té un entorn hostil, és molt difícil cultivar res a les seves terres a causa de la forta erosió del sòl. El clima és molt humit, amb dues llargues temporades de pluja i una llarga estació seca amb un clima equatorial sufocant.

Les fugides eren difícils però no impossibles, l’entorn natural se n’encarregava. L’illa d’uns 1.200 metres de llargada per uns 400 d’amplada està envoltada d’un fons marí molt profund i la distància més curta a la costa és d’uns 14 quilòmetres. A més, els seus vigilants són la pròpia fauna de l’oceà, ja que les costes estan infestades de taurons.

Es calcula que dels 329 presos que van habitar l’illa des del 1852, tan sols 58 van aconseguir escapar-se amb vida, molts hi van morir i altres van aconseguir complir la seva condemna i tornar a França. Dels presos que van intentar escapolir-se ressonen noms com: Casimir Péret, Alfred Dreyfus, Henri Charrière i/o Rene Belbenoit, aquests últims van inspirar tant un llibre com una pel·lícula anomenada Papillon.

Pel que fa a Charles-Benjamin Ullmo, va romandre a l’illa fins a 1923 i es va establir a Caiena. Cinc anys més tard el periodista i escriptor francès Albert Londres, va intercedir per Ullmo, i va aconseguir que el 1933 el president de la república, Albert Lebrun, signés el seu indult. Ullmo va tornar a França el 1934, però no va poder adaptar-se i va tornar a Caiena, on va morir el 21 de setembre de 1957.

Més informació:
Arribada del Carabine a Barcelona al diari El Diluvio del 5 de gener de 1908
Els torpediners i contratorpediners francesos de la Primera Guerra Mundial a la pàgina
web «La grande guerre 14-18, première guerre mondiale«
Més informació del cas de Charles-Benjamin Ullmo AQUÍ