El dia 31 de desembre de 1929 feia la seva entrada al port de Barcelona el transatlàntic «Arandora Star» pertanyent a la companyia Blue Star Line, després de pujar a bord el pràctic de guàrdia i sota l’assistència d’un remolcador va atracar al Moll de Barcelona parament est. El transatlàntic anglès procedia del Regne Unit, lloc on va començar un creuer per la Mediterrània amb 326 turistes que viatjaven a bord i, que atrets per la Sociedad de Atracción de Forasteros, aprofitarien el pas per la Ciutat Comtal per visitar les instal·lacions i pavellons de l’Exposició Internacional.

Aquest era un vaixell nou, aquells dies de Nadal feia tres anys des de la seva botadura, combinava el transport comercial de passatgers i mercaderies amb els viatges de creuer per a turistes; va navegar per tot món, des del Mar del Nord, al Mar Mediterrani, va creuar l’oceà Atlàntic per gaudir de les càlides aigües de Florida, Cuba, Panamà arribant a pràcticament els antípodes solcant els oceans Índic i Pacífic. Els seus passatgers o creueristes podien gaudir de les immillorables instal·lacions a bord, que incloïen gimnàs i fins i tot una piscina, però la guerra va arribar i la cursa de l’»Arandora Star» va finalitzar quan es va creuar amb el submarí del temut Günther Prien.

Els cinc de luxe

Pertanyia a una sèrie de cinc vaixells bessons encarregats per la companyia Blue Star Line per cobrir la ruta Londres-Rio de Janeiro-Buenos Aires. Tres van ser encarregats a les drassanes de Cammell Laird a Birkenhead, els: «Almeda Star», «Andalucia Star» i «Arandora Star»; i dos més a John Brown & Company a Clydebank, els: «Avelona Star» i «Avila Star».

L’»Arandora Star» va avarat el 4 de gener de 1927 i acabat el maig del mateix any, desplaçava 12.847 tones de registre brut amb una eslora de 156,1 metres per 20,8 metres de màniga i 10,4 metres de calat. Era propulsat per quatre turbines a vapor que connectades a dos eixos que li donaven una velocitat màxima de 16 nusos.

En principi tenia una capacitat per a 164 passatgers a primera classe més possibilitat de transportar càrrega però el 1929 als tallers escocesos de Fairfield Shipbuilding & Engineering Co. Ltd. va ser remodelat, es va reduir l’espai dels seus cellers i es va augmentar el del passatge per a un total de 354 passatgers a primera classe, posteriorment rebria més modernitzacions i la seva capacitat i desplaçament va anar augmentant progressivament.

Pel seu esquema de color al casc i xemeneies aviat se li va trobar un sobrenom, o dos, era anomenat “pastís de casaments” o “caixa de xocolata”, encara que quedava molt millor dir que era un dels “cinc de luxe” o «Luxury Five».

Un viatge afortunat

L’1 de setembre de 1939 l’Arandora Star parteix de Cherburg amb rumb a Nova York, el mateix dia que Alemanya començava la seva invasió de Polònia. Dos dies més tard el Regne Unit declarava la guerra al Tercer Reich, però llavors el transatlàntic ja es trobava de camí als Estats Units, no obstant el seu capità Edgar Wallace Moulton ja estava alertat per l’Almirallat i sabia que aquesta no seria una travessia tranquil·la.

A bord viatjaven 441 passatgers dels quals 260 eren ciutadans nord-americans entre els quals hi havia els fills de l’actor Robert Montgomery, Elizabeth de sis anys i Robert Jr. de tres, als quals davant la imminent guerra van decidir enviar als Estats Units; també viatjava Joseph Pulitzer Jr. i fill del famós editor nord-americà del mateix nom; i Vira Vikrama Kishor Manikya més conegut com el marajà de Tripura que tenia intenció de tornar a la seva terra i de moment va haver de modificar els seus plans. A més, a les bodegues del transatlàntic es transportaven lingots d’or amb un valor de 3,5 milions de dòlars procedents del Banc d’Anglaterra amb destinació al Banc de la Reserva Federal de Nova York.

L’ansietat va augmentar el dia 3 de setembre, ja no només per la declaració de guerra, sinó perquè el transatlàntic «Athenia» de la companyia Donalson Atlantic Line es convertia en el primer vaixell enfonsat per submarins alemanys. Un d’ells va ser el «U-30» al comandament de l’ Oberleutnant zur See Fritz-Julius Lemp el torpedinava a 260 quilòmetres a l’oest de l’illa irlandesa d’Inishtrahull. De les 1.418 persones entre tripulants i passatgers en van morir 112, la resta van aconseguir sobreviure.

La notícia va caure com un gerro d’aigua freda, ràpidament el capità Moulton va ordenar posar transatlantic a tota màquina fent ziga-zagues constantment per evadir els possibles submarins en tota la seva ruta, a més va ordenar el silenci de ràdio i tapar tota finestra o ull de bou per evitar ser detectats a la nit. Mentrestant a bord la tripulació intentava mantenir certa normalitat, distraient els nens i els més grans amb els tradicionals sopars i alguna que altra festa nocturna. L’11 de setembre arribaven a Nova York sense novetat, la deessa fortuna sembla que els va acompanyar tot el viatge ja que el capità Moulton va informar que havien aconseguit albirar fins a nou submarins.

En tornar al Regne Unit l’Almirallat va requisar el transatlàntic i el va convertir a un creuer mercant armat, el van pintar de gris naval i es van preparar les seves instal·lacions interiors per ser utilitzat com a transport de tropes.

Com a mercant armat va participar en la campanya de Noruega escortat pel portaavions «HMS Glorious» i el creuer «HMS Coventry», i de Noruega va posar rumb cap a Brest per participar a la “Operation Aerial” per evacuar el major nombre de forces aliades i civils de França.

Quan s’acaba la sort

El 29 de juny de 1940 al port de Liverpool van embarcar a bord 1.299 homes, dels quals 86 eren presoners de guerra alemanys, 479 eren ciutadans alemanys internats en camps al Regne Unit i 734 italians més en similar situació que els alemanys; també hi havia a bord una guarnició de 200 soldats i 174 membres de la tripulació, en total 1.673 passatgers. El seu port de destinació era Sant Joan de Terranova a Canadà però mai arribarien.

El 30 de juny de 1940 parteixen de Liverpool sense escorta, el capità Moulton ja coneix la ruta, adopta les tàctiques habituals de navegar en ziga-zaga i posa el vaixell a 15 nusos de velocitat, sap que no serà senzill però el que no sabia era que el viatge seria tan breu.

A les 6 hores i 15 minuts del 2 de juliol, a unes 75 milles de la costa de Gweedore a Irlanda, una detonació va despertar tothom a bord, els oficials observen des de l’aleró d’estribord que l’explosió s’origina a popa per aquest costat , a l’alçada de la sala de màquines, només podia ser una cosa, un torpede. Aquest torpede, com sospitaven, va impactar a la sala de màquines matant tots els que hi eren, les turbines van quedar inutilitzades i el vaixell sense propulsió. Ràpidament va començar a entrar aigua per l’esvoranc que havia deixat el torpede, l’interior del vaixell va quedar a les fosques i incomunicat de la resta de compartiments ja que l’explosió va destruir el generador principal i l’auxiliar, l’únic senyal de socors que va poder enviar el seu radiotelegrafista el va efectuar al cap de pocs segons de l’impacte del torpede, amb la seva rapidesa va aconseguir salvar algunes vides.

Després d’això el pànic. Alguns bots salvavides així com els seus pescants del sector on el torpede va detonar van quedar malparats o inutilitzats, tot i així dels 14 bots disponibles es van aconseguir llançar a l’aigua 10 que anaven completament atapeïts de gent, els nàufrags que no van cabre els van aconseguir pujar a bord dels bots pneumàtics i la resta va haver de llançar-se a l’aigua. Poc més d’una hora més tard l’»Arandora Star» es va girar, va quedar amb la quilla a l’aire durant uns segons i es va enfonsar per popa, va alçar la proa i va iniciar el seu darrer viatge al fons de l’oceà.

L’atac es va saldar amb 805 persones mortes, la majoria italians que van témer abandonar el vaixell, altres 37 més eren de la guàrdia armada embarcada i també van morir 53 tripulants de vaixell que van acompanyar al seu capità.

Qui també va salvar moltes vides va ser el capità alemany Otto Burfeind del transatlàntic «Adolph Woermann» que viatjava amb molts dels seus tripulants en qualitat d’internats alemanys, Burfeind no va sobreviure.

L’ajuda va trigar dues hores a arribar, primer en forma d’un hidroavió Short Sunderland de la RAF que, a més de marcar la situació exacta dels nàufrags, els va llançar kits de supervivència. Al migdia arribaria el destructor canadenc «HMCS St. Laurent» que rescataria els 868 supervivents.

I l’autor de l’atac anava a bord del submarí alemany «U-47» al comandament de Günther Prien.

Durant mesos la mar va anar tornant a terra alguns dels cadàvers, molts van anar apareixent a les costes del nord d’Irlanda i altres a les Illes Hèbrides, les seves restes mai van ser repatriades i descansen als cementiris de les localitats on van ser trobats.

A més dels sepulcres de les víctimes encara queda un petit vestigi d’aquell naufragi, un dels bots salvavides del vaixell va arribar fins a l’illa escocesa de Mull i al sud-oest a la platja de Knockvologan on encara són visibles, si la marea ho permet, les restes de un bot salvavides de transatlàntic «Arandora Star».

Tant a Itàlia com al Regne Unit han erigit monuments en honor als nàufrags, els dos últims van ser inaugurats el mateix dia del 2 de juliol de 2010 per al 70è aniversari del naufragi. Un es troba a la catedral St. David’s Roman Catholic Metropolitan de Cardif i l’altre a la catedral de St. Andrew’s Roman Catholic de Glasgow.

Els cinc de luxe enfonsats

Tampoc va sobreviure cap germà de l’»Arandora Star», tots van caure víctimes dels submarins alemanys: de l’»Avelona Star» s’encarregaria l’»U-43″ el 30 de juny de 1940 a l’oceà Atlàntic en aquestes coordenades 46.59N 12.17W; l’»Andalucia Star» l’enfonsaria el submarí «U-107″ el 10 de juny de 1942 a l’oest de Cape Palmas a Libèria; l’»Almeda Star» va ser enfonsat el 17 de gener de 1941 pel submarí «U-96″ a unes 350 milles a l’oest de l’Illa de Lewis a les Hèbrides; i l’»Avila Star» el torpedinaria el submarí «U-201» al nord-est de les Açores el 5 de juliol de 1942. En total 1.055 vides perdudes i 72.391 tones enfonsades.

Més informació:
La companyia Blue Star i els seus vaixells a la pàgina web Blue Star on the Web
Article «Maritime tales – tragedy of the Arandora Star» a la pàgina web del National Museum de Liverpool
Article «Zig-zagging: how to confuse the enemy at sea» del Royal Museum of Greenwich