Era molt aviat al matí, a l’horitzó a l’est ja s’entreveia una capa fina de llum que ràpidament es va convertir en els primers raigs del sol. El guaita marítim del castell de Montjuïc es preparava per a una nova jornada de guàrdia al capdamunt de la seva talaia. Anava armat amb el seu telescopi, un bloc de notes i segurament una bona tassa de cafè.

Primer va anotar les condicions meteorològiques i després es va disposar a apuntar al seu diari el moviment portuari des de l’alba fins a l’ocàs per passar-hi part Era un dimarts 9 de març de 1919, la gran guerra havia acabat feia mesos i el trànsit marítim ja s’hi havia restablert amb total normalitat.

Pacientment va procedir a llistar els vuit vaixells entrats, els vapors «Cabrera», «Maliaño», «Almazora» i «Jorge Juan», tots amb una variada càrrega de carbó, diverses mercaderies i passatgers; després va anotar els velers, eren els pailebots «Carlitos», «Solgull», «Antonio Salomó» i la balandra «Progreso». A més, també controlava els vaixells ja sortits hores abans i que a poc a poc anaven desapareixent a l’horitzó cap a les seves respectives destinacions, alguns eren els vapors «Kontzesi», «Arnús», «Quartz», «Ausias» March» i el «Rey Jaime II», a més d’un parell de velers, el bergantí-goleta «San Telmo» i el pailebot «Egara».

El que ningú sabia en aquell moment, ni el seu patró, és que a causa d’un error causat per una vaga a l’«Egara» se’l va considerar desaparegut en un naufragi i en el mateix error es va ometre la possible gesta en haver batut un rècord de velocitat d’un vaixell d’aquestes característiques amb només les seves veles i sense ajuda mecànica.

La seva naviliera

L’«Egara» va pertànyer en un tram de la seva vida a la naviliera catalana Navegación Egara S.A. creada per l’empresari Francesc Alegre i Roig oriünd de Terrassa, que va operar amb dos vaixells des de la seva creació el 1919 fins al moment de la seva dissolució el 1921: l’«Egara» i el «Sant Mus».

Poca informació he aconseguit trobar de l’«Egara» abans de la seva arribada a aquesta naviliera i com ja li va passar a l’investigador Josep Maria Riera en el seu treball «Los barcos de la Terrassa sin mar», la informació trobada és contradictòria. En principi sembla que l’«Egara» va ser construït el 1888 a les drassanes LLompart de Palma de Mallorca i més tard seria matriculat a Barcelona el 1918 a nom de l’armador Manuel Targarona. Rebria el seu nom en honor a un municipi de la Hispània romana (Municipium Flavium Egara) i que amb el pas dels segles acabaria convertint-se en l’actual Terrassa.

Les seves característiques tècniques estan publicades a la «Lista Oficial de los Buques de Guerra y de los Mercantes» de l’any 1919, aquí s’especifica que l’«Egara» tenia una eslora de 32,02 metres per 7,64 metres de màniga i 2,92 metres. de puntal. Desplaçava 149 tones en total i no consta cap motor instal·lat.

En data desconeguda a partir de 1919 l’«Egara» canvia de nom, ara es diria «Isabel Vaurell» amb matrícula de Palma de Mallorca i el seu armador passaria a ser Damián Ramis Mus. El pailebot seria equipat amb un petit motor dièsel de 160 HP. que li donaria una velocitat màxima de 8 nusos. A la «Lista Oficial de Buques» de 1934 apareix per primera vegada com a «Cala Murtà», segueix matriculat a Palma de Mallorca i forma part de la flota de la Naviera Mallorquina S.A. No obstant això, i contradient a les llistes oficials anteriorment citades, el darrer registre consultat consta de 1939 en què especifica que el «Cala Murtà» va ser construït per les drassanes S. Llompart de Palma de Mallorca el 1918.

L’error

Es va deure a la vaga que entre el 5 de febrer al 13 de març de 1919 va paralitzar la ciutat de Barcelona, ​​reivindicació obrera que acabaria per conèixer-se com la «vaga de la Canadenca«. En aquells dies confusos en què es va arribar a declarar l’estat de guerra a la ciutat, alguns diaris es van adherir a la vaga i altres en canvi van patir censura.

El pailebot «Egara» partia de Barcelona el 9 de març i el seu patró el capità A. Martín Soler posava rumb a Màlaga on arribarien el 19 de març i d’allà salparia amb destinació a Melilla, port on arribaria el dia 22. Però un dia més tard el diari El Sol de Almeria publicava la notícia de la desaparició i posterior naufragi de l’«Egara» a l’altiplà de Roldán davant del Cap de Gata, a la breu nota s’assegurava que se n’havia salvat tota la tripulació.

El mateix capità del pailebot en llegir la notícia va telegrafiar el director del diari a la seva delegació d’Almeria, pregant una disculpa i una rectificació més per a l’alleugeriment de les famílies dels tripulants que del mateix fet en si. La disculpa potser arribarà però no la rectificació que mai no es va arribar a produir.

El vol de l’«Egara»

I certament així devia ser ja que els càlculs indiquen que devia assolir la velocitat de 14,15 nusos (poc més de 26 quilòmetres per hora), molt més veloç que alguns vapors de l’època que no aconseguien superar els 10 a 12 nusos .

Altres casos similars són els que ens explica Román Sánchez Morata a la seva pàgina web de «Navegar es preciso» a l’article “Pailebots o Pailebots de cabotatge o gran cabotatge a la Mediterrània occidental durant els segles XIX i XX ”. Un va ser el del pailebot «Virgen de Loreto» que el 1920 va realitzar la travessia entre Barcelona a Sóller (unes 112 milles) en 12 hores, un lleuger càlcul torna un resultat de 8,11 nusos de velocitat; i el 1944 el pailebot «Salinero» va cobrir la ruta entre Barcelona i Torrevieja amb 255 milles navegades en 28 hores, aconseguint una velocitat aproximada de 7,9 nusos.

El seu final

El «Cala Murtà» trobaria la seva fi a finals de març de 1966 quan, procedent del port francès de Port-Saint-Louis-du-Rhône amb un carregament de ciment amb destinació a Maó, embarrancaria a la punta Cap des Porc a mitja milla del far d’Artruix. La tripulació i el seu patró van aconseguir posar-se fora de perill en una xalupa i més tard serien rescatats pel pesquer «Valldemosa».

Els pailebots eren uns bons vaixells per al transport de càrrega i molt comuns al Mar Mediterrani, però com bé diu Román Sánchez la informació que existeix sobre ells a la xarxa és molt limitada, tot i que la majoria d’historiadors coincideixen que el seu origen es troba a les embarcacions que els pràctics feien servir per accedir als vaixells, fins i tot la seva denominació recorda «pilot’s boats». Alguns van sobreviure a l’època del vapor, i com en el cas de l’«Egara», se’ls van instal·lar petits motors dièsel alhora que se’ls desarboraven donant-los una aparença molt més «moderna».

En l’actualitat en queden un grapat conservats en museus i associacions navals, i un el tenim molt a prop al port de Barcelona, ​​es tracta del pailebot «Santa Eulàlia» en propietat del Museu Marítim de Barcelona. Aquest és un vaixell amb una llarga història, al qual molts recorden com el «Carmen Flores», que bé mereix un article a part per a ell sol.

Més informació:
Revista Navegación del 15 d’abril de 1919 pàgina 13
Article del Diari de Terrassa «El bello velero ‘Sant Mus’ y el pailebote ‘Egara’, a la primera naviera terrassense» de Josep Maria Riera publicat el 16 de març de 2018
Nota de premsa del naufragi del «Cala Murtà» publicat al diari La Vanguardia del dia 2 d’abril de 1966 pàgina 13