El matí del diumenge dia 1 de setembre de 1940 feia la seva entrada al port de Barcelona el vaixell mercant «Ramón Alonso R.», que procedent de Buenos Aires amb un carregament de cotó, va procedir a atracar al Moll d’Espanya per a la descàrrega de seva mercaderia.

Aquest era el vaixell més gran de la naviliera Hijos de Ramon Alonso Ramos amb les seves 6.200 tones de pes mort i 112,8 metres d’eslora, havia estat construït el 1898 per Archibald McMillan & Son. a Dumbarton i en la seva llarga carrera per al transport de passatgers i mercaderies va lluir els noms de «José Gallart», «Balmes», «Ramoni» i «Vietri». Al comandament del vaixell anava un experimentat marí anomenat Joan Espinàs, qui va començar la seva carrera a la marina mercant el 1917 i possiblement aquest sigui un dels pocs oficials espanyols a qui se li va creuar al seu camí el submarí alemany «SM U-35» i va sobreviure per explicar-ho.

Joan Espinàs

Era natural de la localitat costanera de Premià de Mar, al nord de Barcelona, ​​on va néixer el 19 de febrer de 1898 sent llavors el primogènit de Pere Espinàs i Magina-Salvadora Font, anys més tard naixerien els seus tres germans Jaume, Antonia i Josep. Descendia de gent de mar, no així el seu pare, de professió ebenista, la crisi econòmica va empènyer la família de Joan a emigrar a França i allà van obrir una fruiteria. Malauradament el pare moriria prematurament i la mare amb els seus quatre fills tornarien a Espanya; poc més tard del seu retorn també moriria la mare deixant els fills al càrrec de la família.

Joan va passar a la tutela de la seva tia, canviant la seva residència a Barcelona, lloc on un cop va haver finalitzat els estudis es va embarcar amb el seu cosí a Cuba qui va exercir de protector i mentor, allà van viure alguns anys on va treballar a l’empresa familiar. La mort del seu cosí propicia la tornada a Barcelona de Joan a bord del transatlàntic «Balmes» i on, segurament influenciat per la tradició familiar, comença els estudis de marí a l’Escola Oficial de Nàutica de Barcelona, ​​sent el seu primer viatge com a aprenent (o agregat com es denominava antany) a la bricbarca «Alfredo» de la naviliera Hijos de J. Taya.

La bricbarca «Alfredo»

Va ser construïda per les drassanes escoceses de Birrell, Stenhouse & Co. a Dumbarton, sent avarada el 16 de novembre de 1882 amb el nom de «Gogoburn». Estava construïda en ferro i tenia un desplaçament de 1.068 tones brutes, les dimensions eren de 66,14 metres d’eslora per 10,45 metres de màniga i 6,12 metres de calat. La seva propulsió era completament a vela gràcies a l’aparell dels seus tres pals.

El veler canviaria de propietari el 1905, concretament a Uruguai sota el mateix nom per a J. Oscariz de L. Mir i Cia., i el 1916 amb matrícula de Montevideo seria adquirida per la naviliera catalana Hijos de José Tayá i renomeada com «Alfredo».

Un primer viatge inoblidable

El jove Joan que comptava llavors amb 19 anys s’embarcaria a la bricbarca «Alfredo» al comandament del capità Gabriel Olivé. El viatge s’iniciaria al port de Barcelona el 16 de juny del 1917, creuarien l’Oceà Atlàntic arribant al seu destí al port de Jacksonville a Florida el 4 d’agost. Després d’una estada al port nord-americà de 20 dies reprendrien la tornada a casa el 24 d’agost, recalant primer a Cadis del 10 al 13 d’octubre i posant fi a la travessia el 9 de novembre a Barcelona.

Segons el seu relat va quedar palès la dificultat de la navegació a vela, encara que amb bon vent podien posar en un compromís el millor dels vapors de l’època. Prop de dos mesos van fer servir per arribar al seu destí, podrien haver arribat abans però els vents els van empènyer cap al nord arribant a tocar Nova York. A Jacksonville van ser sotmesos a descontaminació i a un ferri control abans de baixar a terra, tota la dotació devia quedar degudament identificada, per això els van pendre les seves dades i els van fer fotografies per donar-los una targeta identificativa.

La seva llarga estada a Amèrica del Nord es va veure amenitzada amb la visita d’alguns compatriotes, llargues passejades i la visualització d’una pel·lícula en un cinema; a les seves cròniques enviades per correu a casa va destacar les diferències socials coexistint dues ciutats en una, d’una banda la dels blancs i de l’altra la de les persones de color, separades i marginades.

Partirien rumb a Espanya el 25 d’agost i excepte per la trobada a la mar d’algun vaixell la singladura va transcórrer sense gaires novetats. El dia 26 de setembre van assolir l’Illa de Faial a les Açores. El 10 d’octubre ja poden veure de lluny els centelleigs del far de Cap de Santa Maria i en acostar-se a aigües jurisdiccionals espanyoles i a l’Estret de Gibraltar el trànsit va anar en augment.

Submarins a l’aguait

A les 8 hores del matí del 10 d’octubre de 1917 a prop de Cadis la bricbarca «Alfredo» va tenir una primera trobada amb un destructor de la Royal Navy que va passar molt a prop d’ells i una mica més tard allà va aparèixer la indistingible silueta d’un submarí. Per evitar problemes, el capità va ordenar l’hissat de la bandera espanyola i al cap de poca estona el submarí va desaparèixer sota les aigües.

El 23 d’octubre a les tres de la tarda navegant a unes 60 milles davant de la costa espanyola a l’alçada del Cap de Gata els va sorprendre una detonació llunyana, al cap de pocs segons una columna d’aigua s’aixecava al seu costat i després d’aquesta unes quantes més. Aviat es van adonar que a prop seu hi havia un submarí que mitjançant el seu canó els advertia que havien de parar el vaixell. Manejaren l’aparell el més ràpidament possible per quedar en fatxa. Mitjançant un bot on van embarcar el primer oficial, un agregat i quatre mariners, amb ells portaven la documentació del vaixell que devien presentar als oficials del submarí, però aquest no deixava de disparar amb el seu canó.

Els trets cada vegada eren més encertats, un va creuar la coberta de babord a estribord sense donar-li a res, un altre va passar fregant els caps dels que estaven arriant un segon bot, les bales van perforar la gàbia alta i el velacho baix i una última va caure tan prop del veler a babord que per pocs metres no detona al casc. Finalment els mariners van decidir arriar totes les veles, decisió encertada ja que amb aquesta acció els artillers del submarí van deixar de disparar.

Al cap de poca estona es va aproximar el submarí al costat del veler, a remolc portava el pot amb el primer oficial de l’»Alfredo» i a la vela del submarí hi havia els oficials alemanys. Segons el relat d’Espinàs, el submarí aparentment no tenia cap identificació visible al casc però el van poder identificar més tard quan van ser interrogats, era el submarí «SM U-35» al comandament del capità Lothar von Arnauld de la Perière. Després de revisar la documentació el seu segon oficial va pujar a bord de l’»Alfredo» a inspeccionar la càrrega, un cop va haver acabat els alemanys van fer un parell de fotografies del veler i van preguntar al capità Olivé si el vaixell tenia danys i si havien ferit o matat algun tripulant, la resposta va ser negativa. La trobada va finalitzar amb aquestes paraules del capità del submarí:

“Digues-li a tout li monde et au cou, que és vous laisse partir pareix que l’Espagne est très bonne amie de l’Allemagne ” – “ Digues-li a tothom que et deixo anar perquè Espanya és molt bona amiga d’Alemanya” i amb l’advertència que tornessin a aigües segures, els van deixar continuar el viatge.

Amb l’ensurt al cos van tornar a les seves tasques i van reprendre el retorn a Barcelona, on arribarien el dia 9 de novembre amb un important carregament de fusta i una història per explicar.

Des de l’inici de la guerra Espanya es va declarar neutral, però la societat estava dividida entre els partidaris dels aliats i els germanòfils. Aquesta divisió s’expressava en alguns ports i bases militars com la de Cartagena on en alguna ocasió va recalar el submarí «SM U-35» i es va atendre les necessitats de la seva la tripulació.

A partir de 1917 la Marina Imperial alemanya va declarar la guerra submarina sense restriccions, això suposava que qualsevol vaixell militar o civil de les nacions en guerra o fins i tot amb bandera neutral podia ser atacat per les flotes d’U-Boots. Els submarins alemanys i austríacs que aguaitaven a la Mediterrània partien de les seves bases a Kotor (Montenegro) i a Pula (Croàcia) de tots ells destaquen cinc, els anomenats de la Flota dels 30 per pertànyer a la sèrie del «Tipus 31» amb els numerals «SM U-33», «SM U-34» , «SM U-35», «SM U-38» i «SM U-39».

El submarí «SM U-35″ va tenir quatre comandants des del novembre de 1914 fins al novembre de 1918 amb una suma de 223 vaixells enfonsats i un tonatge acumulat de 535.700 tones, però el més reeixit va ser Lothar von Arnauld de la Perière. Va aconseguir el comandament de l’»SM U-35» des de novembre de 1915 a març de 1918 i durant aquest període de temps va enfonsar 194 vaixells amb un total de 459.679 tones, convertint-se en l’oficial de submarins més reeixit de la Marina Imperial i del món.

La dotació del bricbarca Alfredo va tenir la sort que li va faltar a les dotacions del «Ganekogorta Mendi» enfonsat prop de Port-Vendres el 9 d’agost de 1915, o del «Pagasarri» enfonsat uns dies després; a l’abril de 1917 enfonsarien el «Triana» i el març de 1918 a «Begoña Nº 4″, aquests altres vaixells espanyols també van ser víctimes de l’»SM U-35» i desconec perquè en aquesta ocasió no se’ls va perdonar.

Aquesta no seria la seva única trobada amb un submarí, la guerra va durar quatre anys i després del bricbarca «Alfredo» es va embarcar a bord del vapor «Trini» altres 20 mesos encara com a agregat. A l’octubre de 1918 tornant de Manila previ pas per Port Said es van haver d’incorporar a un comboi amb escorta per creuar el Mar Mediterrani. La seva primera escala va ser l’illa grega de Milo i sortint d’aquí van posar rumb a Bizerta, la nit del 4 al 5 d’octubre la detonació d’una canonada va alertar el comboi i fins al matí següent tots els vaixells van navegar fent maniobres evasives en ziga-zaga. Al clarejar va emergir un submarí que va obrir foc amb el seu canó de coberta, ràpidament els escortes del comboi es van dirigir cap a la seva posició i van obrir foc inutilitzant al submarí que va acabar per enfonsar-se deu minuts més tard. El submarí enfonsat era el «SM UB-68», es van rescatar a trenta-tres nàufrags alemanys, inclòs el seu comandant Karl Dönitz.

La vida segueix

Joan Espinàs va continuar navegant, després del bricbarca «Alfredo» va prosseguir les seves pràctiques al vapor «Trini», el bergantí «Pepito» i la corbeta «Joaquím Pujol». Ascendiria a segon oficial al vapor «Laietà» i després al «Concha»; el 1922 començaria a navegar per a la companyia CROS S.A. als vapors «SAC-4», «SAC-5» i «SAC-Badalona» com a segon i primer oficial; arribaria a capità al «SAC-6» i el 1938 capitanejaria el «Ramon Alonso R.», el mateix vaixell que el 1913 amb el nom de «Balmes» el portaria de Cuba a Barcelona. Fins a la seva jubilació el 1965 va comandar els vapors «SAC-7», «SAC-8», «SAC-2», «SAC-4», «SAC-9», «SAC-5» i «Albareda».

Cent anys després

Al novembre de 2018 es van celebrar al llarg i ample del món diferents actes i cerimònies en commemoració de la fi de la Gran Guerra, Espanya no va ser menys i concretament a Barcelona l’Associació Catalana de Capitans de la Marina Mercant va oferir un petit homenatge als marins mercants civils morts a bord de vaixells espanyols. En col·laboració amb el Museu Marítim de Barcelona es va inaugurar una placa commemorativa al Portal de Santa Madrona al seu accés per la plaça de la Blanquerna.

Més informació:
Joan Espinàs va deixar un incalculable llegat en forma de diaris personals i correspondència que aquests darrers anys les seves nétes Eulàlia Espinàs i Carme Urgell s’han encarregat de classificar i digitalitzar i estan disponibles a la seva pàgina web de Viure Navegant,i aquesta secció està dedicada a la Primera Guerra Mundial.