El moll de Barcelona sempre ha estat un lloc privilegiat d’aquest port, fins al punt que les principals companyies de transport de passatgers preferien amarrar els seus vaixells en aquest moll a causa de la seva proximitat i dels seus accessos al centre de la ciutat. Per aquest motiu, l’any 1910 la direcció de la Junta d’Obres del Port va decidir construir a l’extrem del moll, al seu parament est, un edifici destinat a donar servei a l’embarcament i desembarcament de viatgers. Aquest emplaçament resultava més adequat per a l’atracada de grans vapors que l’antiga Estació Marítima situada al Portal de la Pau, que va passar a un segon pla en favor d’altres usos.

El moll de Barcelona va començar a adquirir la forma amb què el coneixem avui a principis del segle XX, quan es va tancar l’anomenada “boca xica del port”, antic pas entre el moll de Barcelona i el Moll de Capitania. En aquest illot hi havia un taller de blocs situat davant de l’extrem del moll. A partir de 1903-1904 es va enderrocar l’illot i es va traslladar el taller, i el moll es va eixamplar fins a assolir uns 160 metres d’amplada, més adequats per a la construcció de grans tinglados, la instal·lació de vies ferroviàries i zones de càrrega.

Fotografia d’Antoni Esplugas Puig de finals del segle XIX on es veu el primitiu Moll de Barcelona amb el de Capitania en el extrem oriental

Entre 1910 i 1914 es van dur a terme tots els tràmits previs a la construcció. Les obres van ser adjudicades a José Ferrer Bertrán mitjançant subhasta el 13 de juliol de 1914, sota la direcció de l’enginyer Julio Valdés. La recepció definitiva de les obres va tenir lloc el 15 de novembre de 1916; a l’acte hi van assistir l’enginyer en cap d’Obres Públiques, el director de les obres del port, els vocals de la Junta i diverses personalitats convidades.

El resultat va ser un bell edifici en el qual, a més de les sales d’espera per a passatgers de primera i segona classe, es van instal·lar dependències per al servei de duanes, vistes i carrabiners, amb la seva sala de despatx d’equipatges; oficines de Sanitat Marítima; la seu de l’Asociación Española de San Rafael para la Protección de Emigrantes; despatxos per als pràctics del port i consignataris de vaixells, entre altres serveis.

L’edifici tenia una longitud de 110 metres i una amplada inicial de 8 metres, ampliada posteriorment fins als 16 metres
(imatge via Memòria de la Junta d’Obres del Port 1916-1917)
Cap de les reformes i versions posteriors van superar la bellesa d’aquesta Estació Marítima
(imatge de F. Ballell via La Ilustració Catalana-BNE)

L’estació es va mantenir operativa fins a l’arribada de la Guerra Civil, i a partir de 1940 es va emprendre una nova reforma que va transformar notablement l’edifici, perdent-se en gran part les seves línies originals.

Bona composició de la fotografia amb l’Estació Marítima, el Reial Club Marítim i Montjuïc
(imatge de la col·lecció del Museu Marítim)

Deja un comentario

Tendencias