El dia 18 d’octubre van salpar del port de Barcelona una parella de creuers fora del comú. Normalment, quan pensem en un creuer, ens ve al cap un gran vaixell pintat, normalment de blanc, i amb tants pisos o cobertes com un gran edifici, però en aquest cas era ben diferent. Van arribar d’hora, a les set i mitja del matí, i la seva escala fou breu, així que poc vam poder gaudir de la seva companyia. Aquests dos creuers eren el Sea Cloud i el Sea Cloud II, dos elegants i exclusius creuers a vela que estaven realitzant un creuer conjunt.

A les 13 hores i 40 minuts, el veler Sea Cloud II posava en marxa els seus motors i enfilava la bocana nord del port de Barcelona. Aquest veler té una aparença clàssica que recorda una vella fragata, però res més lluny de la realitat: el Sea Cloud II va ser construït entre els anys 1998 i 2000 pels Astilleros Gondán a Astúries, i els seus luxosos equipaments interiors estan preparats per a 96 passatgers.

I cap a les 14 hores i 10 minuts aproximadament, el seu acompanyant de viatge, el Sea Cloud, es psava en marxa i, degudament ajudat pels remolcadors Cala Sequer i Montbrio, iniciava la maniobra de revirada i posava proa cap a la bocana. Aquest altre ja és un clàssic i pràcticament una llegenda: va ser construït com a iot Hussar V l’any 1931 i, des de llavors fins avui, ha viscut diverses vides com a iot, vaixell de guerra i patrulla per als Guardacostes nord-americans i la US Navy, iot presidencial, vaixell escola i creuer.

El Sea Cloud

Va ser construït per a l’empresària Marjorie Merriweather Post, que el va gaudir juntament amb el seu segon marit, l’empresa­ri Edward F. Hutton, de la financera EF Hutton & Co., amb seu a Wall Street.

Les drassabes encarregades de la seva construcció van ser les alemanyes Krupp Germaniawerft, a Kiel, i el iot seria avarat el 25 d’abril de 1931 amb el nom de Hussar V.

El resultat fou un veler de quatre pals amb aparell de barca, de 3.077 tones i 96 metres d’eslora per 14,99 metres de mànega i 5,80 metres de calat. Era propulsat pel seu aparell, a més dels seus motors dièsel connectats a dos eixos.

L’any 1935, Marjorie Merriweather Post canvià de parella i es casà amb Joseph E. Davis, que en aquell moment ostentava el càrrec d’ambaixador nord-americà a la Unió Soviètica. Aquest canvi també es va reflectir en el vaixell, que ara passaria a dir-se Sea Cloud (núvol de mar), i que en ocasions seria utilitzat per Davis com a oficina al mar, on continuaria la seva feina realitzant tasques diplomàtiques.

Un altre iot armat

No és la primera vegada, ni serà l’última, que aquesta pàgina web parla d’un iot armat, i aquest no podia ser menys. Arribada la guerra, el Sea Cloud fou ofert al govern per ser convertit per a l’ús que es considerés més adient, però en un principi fou rebutjat; no obstant això, el 1942 la US Navy reconsiderà l’oferta i s’arribà a un acord de cessió per un dòlar a l’any. Tanmateix, el Sea Cloud no vivria grans batalles i les seves tasques quedarien limitades a missions com a vaixell meteorològic o de patrulla.

El seu primer destí seria com a vaixell de la Guàrdia Costanera nord-americana, amb el prefix USCGC; conservaria el seu nom i se li afegiria el numeral WPG-284. A més de la seva denominació, també canviaria el seu aspecte: perdia tot l’aparell, quedant només amb un pal, i se li afegiria armament. Ara aniria armat amb dos canons senzills bivalents de 76,2/50 mm, vuit canons senzills antiaeris de 20 mm, quatre llançadors de càrregues de profunditat del tipus K més un altre Mark X Hedgehog, i dos varadors per a 44 càrregues de profunditat.

Des del 7 de gener de 1942 fins al 9 d’abril de 1943 va servir amb els Guardacostes nord-americans com a vaixell d’observació meteorològica, amb poques o cap acció destacable. A partir del 9 d’abril de 1943 seria transferit a la US Navy, ja que la flota dels Guardacostes quedà integrada a la marina de guerra; el seu prefix canviaria a USS, conservant el mateix nom i numeral IX-99, i amb la mateixa tripulació de la Guàrdia Costanera. Com a vaixell de guerra de la marina, va ser capaç de detectar un submarí enemic a unes 309 milles nàutiques al sud de Nova Escòcia, però el submarí pogué escapar. Més tard, prendria part en l’escolta del portaavions USS Croatan (CVE-25), però no seria per les seves accions de guerra pel que seria recordat a la marina.

Símbol de la integració racial

A finals de 1944, un nou comandant pren el comandament del USS Sea Cloud: era el tinent Carlton Skinner, que venia de servir com a oficial executiu a bord de l’USCGC Northland (WPG-49), i fou a bord d’aquest vaixell quan Skinner va veure la necessitat d’integrar els tripulants negres amb la resta de la tripulació.

Fins aquell moment, els mariners negres estaven segregats dels tripulants blancs i les seves tasques es limitaven al servei, i encara que pugui resultar increïble avui, a la marina encara existia la creença que els mariners negres no podien exercir les mateixes funcions tècniques que els blancs. El fet que el féu canviar d’opinió ocorré durant una patrulla de guerra, quan l’USCGC Northland es quedà sense propulsió; cap enginyer blanc no pogué recuperar la màquina i només un tripulant negre en sabé com fer-ho, salvant així el vaixell.

Quan al tinent Skinner se li assignà el comandament del USS Sea Cloud, proposà integrar 50 tripulants negres més dos oficials amb la tripulació blanca, amb els mateixos deures, drets i obligacions, i funcionà. I de fet funcionà tan bé que ell mateix demanà a la marina que aquest fet històric no es publicités, a fi que ningú tractés de manera diferent el vaixell i la tripulació, i així normalitzar les tripulacions completament integrades.

Després del USS Sea Cloud, Carlton Skinner comandà la fragata USS Hoquiam (PF-5) de març a agost de 1945 amb una altra tripulació completament integrada. A partir d’aleshores, la marina deixà de segregar blancs i negres, i el seu primer vaixell oficialment amb una tripulació perfectament integrada fou el destructor d’escolta USS Mason (DE-529), fins avui dia.

Iot presidencial

Llarg fou el camí perquè el Sea Cloud es convertís en el creuer que avui coneixem. Acabada la guerra, causà baixa a la marina el 4 de novembre de 1944 i tornà a mans de la seva antiga propietària. Entre 1947 i 1949, el vaixell recuperà el seu aspecte original: se li tornà a muntar l’aparell, el seu casc recuperà el color blanc i els interiors tornaren a lluir el seu luxe habitual. Tanmateix, la senyora Merriweather ja era incapaç de mantenir-lo i es veié forçada a vendre el Sea Cloud.

Un vaixell d’aquestes característiques només el podien mantenir grans butxaques, i el 1955 aparegué un comprador anomenat Rafael Trujillo, que governava amb puny de ferro la República Dominicana. El dictador li canvià el nom per Angelita, en honor a la seva filla Angelita Trujillo, i convertí l’iot en la seva segona residència i oficina. Trujillo seria assassinat el 30 de maig de 1961, i l’iot quedà sense propietari; la seva última travessia amb la família Trujillo fou per transportar-ne el cadàver cap a Europa per enterrar-lo a París, però aquesta missió fou rebutjada. Durant un breu període, l’Angelita lluí un altre nom, Patria, i tornà a ser posat a la venda.

Un període d’incertesa

Cinc anys més tard aparegué un nou comprador, Operation Sea Cruises Inc., que sota la direcció de John Blue volgué convertir el Patria en un creuer. Per a això, primer el reanomenà Antarna i traslladà el veterà veler a Nàpols per ser reacondicionat i restaurat, però en tornar als Estats Units per començar la seva nova vida, fou requisat i immobilitzat al port panameny de Colón, on romangué vuit anys. Aparegueren en escena Charles i Stephanie Gallagher, que pagaren per alliberar el vaixell amb la intenció de convertir-lo en un vaixell escola, però el seu esforç fou en va.

Quan tot semblava perdut, el capità i empresari Hartmut Paschburg i un grup de socis d’Hamburg el compraren, i a mitjans de juliol de 1978 es feren amb una tripulació de 38 homes i dues dones, que serien els encarregats de portar-lo pels seus propis mitjans fins al port d’Hamburg. Mesos més tard, a les mateixes drassanes on va néixer, ara anomenats Howaldtswerke-Deutsche Werft AG, fou convertit en el creuer que avui dia coneixem.

Més informació:
La història del Sea Cloud a la pàgina Puente de Mando de Juan Carlos Díaz Lorenzo
Fitxa de l’USS Sea Cloud al portal Navsource
L’«U.S.S. Sea Cloud, IX-99, Racial Integration for Naval Efficiency» de Carlton Skinner (PDF)