El dia 2 de maig del 2019 feia la seva entrada al port de Barcelona el veler Belem, procedia del port d’Alger i en menys de 24 hores partiria cap a Baiona. A Barcelona farien una breu escala, d’un creuer que va començar l’1 d’abril a Port-Vendres i fins al port de la ciutat Comtal van recalar a La Seyne, Niça, Marsella i Sète; de Barcelona encara els quedava un llarg viatge i posarien rumb a Baiona com a primer port en aigües atlàntiques amb destinació final a Brest el 3 d’octubre del 2019 havent visitat més de 20 ports.

Però sens dubte aquesta era una vida molt més tranquil·la i assossegada que la que va tenir en un passat el Belem. La seva construcció es remunta a finals del segle XIX com un vaixell de càrrega, que es va salvar d’una destrucció segura a les faldes d’un volcà a l’illa de la Martinica.

El Belem

Seria construït a les drassanes franceses de Chantiers Dubigeon de Nantes per a l’armador Fernand Crouan, va ser avarat el 10 de juny de 1896 i realitzaria el seu primer viatge el 31 de juliol del mateix any amb el nom de Belem, en honor a la capital de l’estat brasiler de Pará.

El Belem, en el seu estat actual, té un desplaçament brut de 750 tones, una eslora de 51 metres, una mànega de 8,8 metres i un calat de 3,6 metres. La seva propulsió és mixta, amb vela i motor. A vela, té un aparell de brick-barca de tres pals i 22 veles amb una superfície de 1.000,5 m², la seva velocitat és de 12 nusos. A motor, està propulsat per dos motors dièsel John Deere 6135AFM, cadascun amb 575 CV, connectats a dos eixos, cosa que li dóna una velocitat d’aproximadament 9 nusos. La seva tripulació està formada per 16 persones més 48 cadets o passatgers.

El seu primer viatge va ser una mica accidentat, va partir el 31 de juliol de 1896 amb rumb a Montevideo amb destinació a Belem amb un carregament de mules, però durant la travessia un incendi va matar tot el bestiar i, malgrat l’aparatós i perillós que és un incendi a bord, es va poder salvar el vaixell. El veler va aconseguir assolir Nantes i allà seria reparat. Tornaria a la mar el 1897 i faria el mateix viatge amb el mateix carregament, afegint ara ovelles. Aquesta vegada no va caldre lamentar cap incident, el bestiar va arribar sa a Belém. De tornada al port de Nantes va transportar un important carregament de Cacau.

Un altre ensurt va succeir el 14 de novembre de 1898 al port de Saint-Nazaire, quan esperant vents favorables, va ser abordat pel vapor anglès Mersario causant-li importants danys.

El volcà de la Muntanya Pelée

El 19 de març de 1902, el Belem va salpar del port de Le Havre en el que seria el seu quart viatge comercial, que havia d’acabar l’agost de 1902 a Nantes. El capità Julien Chauvelon n’era el comandant. Una de les parades previstes era el port de Saint-Pierre, a l’illa de Martinica. A causa d’aquelles vicissituds de la vida que sovint escapen a la comprensió humana, en arribar a Saint-Pierre a principis de maig de 1902, el capità del Belem va notar que un altre veler, el Tamaya, havia ocupat el seu lloc a l’ancoratge i que ja no hi havia més amarradors buits. Això va obligar Chauvelon a buscar un altre lloc per ancorar el Belem, i ho va fer a certa distància del port davant d’una platja. Sense saber-ho, aquest fet va salvar el vaixell i tota la seva tripulació.

El volcà semblava adormit i havia estat declarat com a segur però el déu Vulcà es va resistir a la voluntat humana i el febrer de 1902 la muntanya va començar a despertar-se a poc a poc. Els més cauts van fugir a temps, les autoritats van tancar les escoles a principis de maig alhora que intentaven tranquil·litzar la població, i els carrers es van omplir de refugiats que s’afegien als temorosos vilatans sumant un total de 30.000 persones a Saint Pierre. La rada estava plena de vaixells fondejats i malgrat un sisme submarí que va trencar els amarratges d’alguns d’ells les autoritats locals van impedir que cap vaixell salpés sense permís.

Del 4 al 7 de maig el volcà va augmentar la seva activitat, va començar a llançar projeccions clàstiques incandescents i una gran fumarola s’erigia al capdamunt del volcà. El 8 de maig va entrar en erupció, eren les 7 hores i 30 minuts quan del cràter va emergir una columna piroclàstica de 10 quilòmetres d’altitud, mitja hora més tard va col·lapsar i la lava va començar a baixar per la muntanya assolant completament Saint Pierre i arribant fins al port.

El primer vaixell que va rebre els efectes del volcà va ser el vapor Roraima arribat el dia abans que, amb una càrrega de nitrat de potassi, es va incendiar i va matar tota la seva tripulació i passatge. Un altre vapor, el francès Pouyer Quertier, ho va veure tot des de la mar i va aconseguir enviar un missatge per radiotelègraf i donar avís del succés. Dos vaixells van aconseguir salvar-se dels efectes devastadors de l’erupció del volcà, un va ser l’Orsolina, que va salpar sense permís el dia anterior, el capità va patir les amenaces i les ires de les autoritats, però el veterà patró que coneixia el caràcter del Vesuvi va decidir marxar. L’altre va ser el Belem, l’oportú robatori del lloc al ancoratge del Tamaya va sentenciar el primer, però va donar l’opció de salvar-se el Belem. No es va haver de lamentar cap desperfecte al veler i encara menys cap ferit, tan sols es va haver de rentar la coberta de les cendres del volcà. A terra, en canvi, tot era foc i destrucció van morir pràcticament tots excepte dues persones (oficialment), un sabater i un obrer.

Fins a 12 vaixells van ser danyats pels efectes de l’erupció, als anteriorment citats caldria afegir al vapor Diamant, al cabler Grappler, als velers Teresa Lo Vico, Clementina, Anna Morse, Korona, Sacro Cuore, Biscaye, North America i Grabielle; tots amb terribles pèrdues humanes.

La vida segueix

El Belem va continuar amb la seva reeixida carrera comercial fins a 1914, aquell any ho compra Hugh Grosvenor i segon Duc de Westminster que el converteix en un luxós iot i ho equipa per primera vegada amb un parell de motors de 300 HP.

En 1922 torna a canviar de propietari, ara navegaria per a Sir Ernest Guinness i el renomena Fantôme II amb el que realitza un creuer arreu del món. Una altra catàstrofe rondaria el veler, seria durant un intent d’escala a Yokohama, quan l’1 de setembre del 1923 la ciutat japonesa patiria un terratrèmol de magnitud 7,9 i que causaria la mort de més de 140.000 persones. Evidentment aquesta parada es va haver de cancel·lar i buscar un altre port.

Amb la mort d’Ernest Guinness el 1949 el veler queda orfe i als dos anys el compra Vitorio Cini i el renomena Giorgio Cini en honor al seu fill mort en un accident aeri dos anys enrere. Cini va convertir el iot en un asil naval i vaixell escola per a orfes de 12 a 16 anys, i va navegar amb aquesta comesa fins a 1965. Retirat de la navegació va passar llargs anys amarrat en un moll de la Fundació Giorgio Cini ubicat a l’illa de San Giorgio Maggiore a Venècia.

El 1972 els carrabiners italians van intentar restaurar-lo i tornar-lo al seu estat original, però per problemes pressupostaris van haver de desistir del projecte i posar-lo a la venda. I el gener de 1979 tornaria a França gràcies a l’Association pour la Sauvegarde i la Conservation des Anciens Navires Français (ASCANF) que es posen en marxa per rescatar el Belem i portar-lo a França. Les negociacions amb els italians van ser difícils i a canvi de 3,5 milions de francs van comprar el veler. La Marine Nationale es va fer càrrec de tornar-lo a casa, el primer tram el va remolcar el remolcador Actif fins a Toló i d’aquí l’Elephant fins a Brest, port al qual arriba 17 de setembre de 1979 i al que surten a rebre’l els velers històrics francesos Étoile, Belle-Poule i el Mutin.

Més informació:
Història completa i més imatges a la pàgina web Trois-mâst Belem & Grands Voliliers de Laurent Gloaguen
Pàgina web de la Fundació Belem
L’erupció de la Muntanya Pelée a la Wikipedia