El 22 de juny de 1930 seria una altra jornada amb molta feina al port de Barcelona, ​​s’esperaven diversos vapors tant mercants com de passatge, però només n’hi havia un que s’emportaria tota l’atenció, el «Conte Verde» del Lloyd Sabaudo. Procedia del port de Gènova i al port de Barcelona faria una parada, que possiblement fos la travessia més important de la seva trajectòria naval.

Tot i això, com passa moltes vegades i que patim aficionats i professionals del sector, el «Conte Verde» va arribar una hora abans del previst i a punt van estar els mitjans de comunicació locals de no poder cobrir la notícia de la seva arribada. El seu moll d’atracament ja estava reservat a l’Estació Marítima al Moll de Barcelona, ​​i tot i haver arribat aviat ja començava a congregar-se una multitud de gent i curiosos davant l’arribada del transatlàntic.

El transatlàntic «Conte Verde» va iniciar el 20 de juny de 1930 un viatge de 15 dies amb rumb a Uruguai, a bord a més de passatgers, correu i una mica de càrrega, viatjaven les seleccions de futbol de França i Romania, a més d’alguns àrbitres. El seu destí era el port de Montevideo a Uruguai, país amfitrió del primer Mundial de Futbol de la història.

El «Conte Verde«

El 1913 la naviliera italiana Lloyd Sabaudo va començar un pla d’expansió i va ordenar la construcció de quatre transatlàntics que acabarien per denominar-se els “Quatre Comtes”, aquesta sèrie estaria composta pels «Conte Rosso», «Conte Verde», «Conte Biancamano» i «Conte Grande».

El «Conte Verde» va ser un dels dos vaixells encarregats a les drassanes escoceses de William Beardmore & Co. a Glasgow. El primer a completar-se va ser el «Conte Rosso» avarat el 10 de febrer del 1921 i lliurat el 14 de març del 1922, i el segon seria el «Conte Verde» el 21 d’octubre del 1922 i realitzaria el seu primer viatge inaugural el 21 d’abril. del 1923.

Aquest tenia un desplaçament de 18.765 tones amb una eslora de 170,5 metres per 22,6 metres de màniga i 10,6 metres de calat. Era propulsat per turbines a vapor Parsons alimentades per calderes que consumien gasoil, el conjunt tenia una potència de 22.000 HP i li donaven una velocitat màxima de 19,5 nusos. Dotació, 440 tripulants.

Realitzaria el seu primer viatge inaugural el 21 d’abril del 1923 des de Gènova a Buenos Aires i a la seva travessia recalaria a Barcelona un dia més tard, el 22 d’abril. Amb la contrasenya del Lloyd Sabaudo tindria com a port base Gènova i partiria per realitzar rutes transatlàntiques amb destinació a Amèrica del Nord i Amèrica del Sud.

Un viatge per a la història

La FIFA amb el seu president Jules Rimet al capdavant, vist l’èxit dels Jocs Olímpics de 1924 i 1928, va decidir organitzar un campionat mundial de futbol el 1930. El país amfitrió seria el guanyador de les dues darreres edicions olímpiques de París i Amsterdam: Uruguai. Les inscripcions es van obrir a tots els països que van disposar de selecció, però alguns governs europeus no van estar d’acord que el Mundial se celebrés tan lluny del continent i van organitzar un boicot de no participació. Per a ells traslladar-se amb vaixell al continent Sud-americà els resultava extremadament costós i només quatre seleccions europees es van embarcar al «Conte Verde» per participar al Mundial.

El dia 20 de juny de 1930 el «Conte Verde» parteix de Gènova amb la selecció de Romania a bord. L’endemà fan una breu parada a Villefranche-sur-Mer, allà embarca la selecció francesa, a més de la copa d’or per a l’equip guanyador realitzada per l’escultor Abel Lafleur, dos àrbitres i el president de la FIFA Jules Rimet entre d’altres. El 22 d’abril arriben a Barcelona, ​​aquí la parada durarà un parell de dies, a la ciutat Comtal ja esperaven per embarcar els membres de la selecció belga més un altre àrbitre. Les següents escales van ser Lisboa, Madeira i Canàries abans de creuar l’Atlàntic. D’altra banda, la selecció iugoslava embarcaria a Marsella a bord del vapor «Florida», i estava previst que la selecció egípcia viatgés amb ells, però a causa del mal temps aquests últims no van arribar a temps i ser van perdre el mundial.

El 29 de juny arriben a Rio de Janeiro, allà se’ls uniria la selecció brasilera i després d’una breu escala a Santos arriben al seu destí a Montevideo el 4 de juliol de 1930. El viatge va ser molt tranquil per als membres de les seleccions nacionals, i fins i tot per als passatgers ja que els entrenaments dels esportistes no van interferir amb el dia a dia a bord del vaixell.

Arribats a Uruguai el mundial va començar el 13 de juliol de 1930 amb quatre seleccions europees: Bèlgica, França, Romania i Iugoslàvia; amb una gran participació de seleccions d’Amèrica amb Argentina, Brasil, Bolívia, Xile, Estats Units, Mèxic, Paraguai i Perú. La final es va jugar al Estadio Centenario de Montevideo en un disputat partit entre l’Argentina i l’Uruguai, amb victòria dels uruguaians en una espectacular remuntada i un resultat de 4 a 2.

Un canvi d’aires

El 1932 Italian Line compra la naviliera que passa a anomenar-se el Lloyd Triestino, canvia la seva base a Trieste i d’allà parteix cap a orient amb destinacions com l’Índia, Singapur o Hong Kong. Seria en aigües de Hong Kong quan l’1 de setembre de 1937 el capità va dirigir el «Conte Verde» per buscar refugi davant d’un potent tifó que s’aproximava. Un cop a port la força del vent va trencar les amarres i va envestir el transatlàntic «Asama Maru», els danys causats per la col·lisió i les vies d’aigua van provocar l’enfonsament dels dos vaixells a la badia de Chai Wan. Ambdós vaixells no van ser abandonats i es van reflotar per ser tornats al servei.

Amb la Segona Guerra Mundial propera el trànsit de refugiats jueus que van veure el caire que estaven prenent els esdeveniments a Europa van començar a utilitzar la línia del «Conte Verde», línia que va augmentar el seu trànsit a partir de “la nit dels vidres trencats” del 9 al 10 de novembre de 1938. Es calcula que els vaixells del Lloyd Triestino van ajudar a buscar refugi a Àsia a 17.000 persones aproximadament, però les línies de aquesta naviliera per a refugiats es van interrompre el 10 de juny de 1940 quan Itàlia es va unir a la guerra.

Durant la guerra el «Conte Verde» no va deixar de navegar, ara transportaria ciutadans nord-americans i canadencs que per la guerra van quedar internats a Japó i eren intercanviats per ciutadans japonesos internats als Estats Units pel mateix motiu. No obstant això, els intercanvis no es van fer baix en nom de «Conte Verde», sinó amb el de «Teikyo Maru» ja que el vaixell havia estat noliejat per la naviliera Teikoku Senpaku Kaisha propietat del govern japonès.

Un cop Itàlia va signar l’Armistici de Cassibile el 3 de setembre de 1943, la tripulació italiana del «Conte Verde» va enfonsar el vaixell a Xangai per evitar que caigués en mans japoneses bloquejant una drassana. No obstant això, els japonesos van declarar el casc del «Conte Verde» com a presa de guerra, el van reflotar i van reparar donant-li un nou nom i una nova comesa. Sense esborrar-li el nom de «Conte Verde» de les seves amures el vaixell ara es diria «Kotobuki Maru» i serviria com a transport de tropes. Després de reflotar-lo va ser traslladat fins a Maizuru, patiria diversos atacs d’avions nord-americans i quedaria encallat en aquesta localitat japonesa el juny de 1945 i va ser desballestat el 1949.

Més informació:
Arribada del transatlàntic «Conte Verde» al diari El Mundo Deportivo del 23 de juny de 1930 la pàgina web Memòries del Futbol
Historia del transatlàntico «Conte Verde» a la pàgina web «Con la pelle appesa a un chiodo» de Lorenzo Colombo
Breu història del Mundial de Futbol de Uruguay a la página web Memorias del Fútbol