El dia 7 de desembre de 1883 entraven al port de Barcelona els vaixells de guerra de la Kaiserliche Marine (Marina Imperial alemanya): «SMS Prinz Adalbert» i «SMS Sophie» que, després d’un tempestuós viatge, van aconseguir assolir el port de Barcelona provinents de Cartagena. Ambdós navilis van procedir a fondejar al Dic de Llevant, des d’on van realitzar la salutació a la plaça per mitjà de 21 canonades sent respostes per les bateries del castell de Montjuich.

Aquests dos vaixells es van unir al ja present al port de la ciutat Comtal, l’avís de guerra a rodes alemany «SMS Loreley» que havia arribat un parell de dies abans. Aquesta esquadra va partir d’aigües territorials alemanyes dos mesos abans amb la missió d’embarcar el príncep hereu Frederic III d’Hohenzollern a Barcelona, ​​que estava fent un viatge per Itàlia i Espanya.

El viatge de Frederic III i la seva visita fugaç a Barcelona es va succeir en una ciutat sumida en una gran nevada acompanyat d’un fort temporal de mar i un curiós i estrany fenomen atmosfèric visible a tot Espanya i Europa.

L’esquadra alemanya

Els tres vaixells que componien aquesta esquadra alemanya, les corbetes a vapor «SMS Prinz Adalbert» i «SMS Sophie» van partir del port alemany de Kiel el 20 d’octubre de 1883, i l’avís a rodes «SMS Loreley» va deixar el seu ancoratge al port turc de Bujukdere el 2 de novembre per reunir-se amb la resta de la flota el 15 de novembre a Gènova; port on embarcaria el príncep Frederic III per posar rumb a Espanya el dia 19 de novembre arribant cinc dies després.

En la seva ruta cap a costes espanyoles la flotilla alemanya va patir una gran tempesta al Golf de Lleó, rebent els danys més grans l’avís «SMS Loreley», quan un cap solt es va introduir en una de les rodes de pales inutilitzant la seva propulsió i obligant la corbeta «SMS Sophie» acudir al seu auxili i remolcar-la fins a sortir de la tempesta.

Dies més tard arribarien els tres vaixells a la ciutat de Barcelona de manera esglaonada, amb la intenció de descansar després d’una navegació tan difícil, però el descans de les tripulacions encara trigaria un parell de dies a arribar.

La corbeta «SMS Prinz Adalbert«

Aquesta corbeta era el vaixell de major port de la flotilla, fet aprofitat pel príncep Frederic III per ser el navili on realitzaria la travessia per mar i per tant era el vaixell insígnia de la flotilla.

Pertanyia a la classe «Leipzig» de dues unitats i va ser construïda originalment amb el nom de «SMS Sedan» a les drassanes alemanyes d’AG Vulcan a Stettin, entrant en servei el 28 d’agost de 1877. En data d’1 d’agost de 1878 se la va renomenar a «Prinz Adalbert» en honor al Príncep Adalbert de Prússia (1811-1873).

Desplaçava 4.600 tones amb una eslora de 87,5 metres, la seva propulsió era mixta a vela amb 2.600 m² de superfície vèlica més una màquina de vapor de 5.970 IHP que li donava una velocitat màxima de 15,8 nusos. El seu armament constava de 2 canons de 170/25 mm, 4 canons de Hotchkiss de 37 mm i 4 llançatorpedes de 350 mm. Dotació, 537 tripulants.

La «SMS Sophie«

Era una mica menor que l’anterior, la «SMS Sophie» formava part de la més nombrosa classe «Carola» de cinc unitats, aquesta nova sèrie havia de substituir els vaixells de guerra més vells de la flota però per desgràcia el seu disseny va quedar obsolet abans que la primera corbeta entrés en servei. La seva obsolescència era degut al seu sistema de propulsió mitjançant aparell com a sistema principal i màquina de vapor com a secundari i tampoc disposaven de blindatge. Malgrat això van ser destacades a les diferents colònies de l’imperi alemany de la zona centre de l’Oceà Pacífic.

El «SMS Sophie» va portar el seu nom en honor a la princesa Sofia d’Holanda i Gran Duquessa de Saxònia-Weimar-Eisenach, va ser construïda a les drassanes alemanyes de Kaiserliche Werft a Danzig, sent botada el 10 de novembre de 1881 i entrant en servei el 10 d’agost del 1882.

Desplaçava 2.424 tones amb una eslora de 76,35 metres. La seva propulsió principal mitjançant veles amb aparell de barca i tres pals i 1.230 m² de velamen, la secundària era una màquina de vapor de doble expansió de tres cilindres i 2.367 Psi. de potència i 12 nusos de velocitat màxima. Dotació, 296 tripulants. A la seva entrada en servei anava armada amb 10 canons de 150 mm, 2 canons de 87 mm i 6 de 37 mm Hotchkiss; més endavant se li muntarien dos canons de 88/30 mm i 12 de 37 mm.

La «SMS Loreley«

La construcció del petit, però no menys interessant, avís a rodes «SMS Loreley» va tenir lloc a les reials drassanes de Gdansk a l’actual Polònia, sent botat el 20 de maig de 1859 i donat d’alta el 28 de setembre del mateix any.

Va ser dissenyat i construït amb certa urgència després de l’intercanvi amb la Royal Navy de dos canoners a canvi d’un vaixell escola, per això la marina alemanya es va veure necessitada de vaixells de menor port per exercir missions de patrulla i enllaç.

El resultat va ser un avís més semblant a un iot armat que a un vaixell de guerra, a més la desconfiança en els últims avenços tecnològics del moment va impedir que el «Loreley» fos construït amb casc de ferro i amb una hèlix a popa, i la força de la seva màquina a vapor era transmesa mitjançant dues rodes de pales ubicades als costats del vaixell.

El seu casc de fusta estava acabat amb arranjaments de coure per protegir la fusta i més endavant el 1870 durant unes obres de gran carena va rebre un casc de ferro, tot i que va conservar parts de l’antic casc de fusta i coure.

Desplaçava 470 tones en 47 metres d’eslora i era propulsat mitjançant un aparell de goleta de 310 m², més una màquina de vapor de 350 HP i una velocitat màxima de 10,5 nusos. Dotació, 57 tripulants. El seu armament original constava de 2 canons de 12 cm, i a partir de 1873 se li van instal·lar 1 canó de 125 mm L/23 RK i 2 de 80 mm L/23 RK.

En quant als historials dels vaixells, la corbeta «SMS Prinz Adalbert» va passar el seu major temps de vida operativa a la zona d’Àsia-Pacífic representant i protegint els interessos alemanys a la zona; la «SMS Sophie» va haver de fer el mateix paper però a la zona de l’Àfrica occidental; mentre el petit avís «SMS Loreley», potser a causa del seu peculiar sistema de propulsió, va romandre en aigües europees i del Mediterrani destacant el seu paper com a patruller estacionari a la ciutat de Constantinopla.

Tot i les seves diferents vides, els tres vaixells van tenir finals similars, i al final de la seva vida operativa previ al desarmament, van desenvolupar tasques d’instrucció com a vaixells escola.

El temporal

La Barcelona de principis del mes de desembre de 1883 era una ciutat freda i completament nevada, els meteoròlegs van establir l’origen d’aquest aire fred en una borrasca que provenia del bàltic. Per si no fos poc el temporal de mar que va assotar el litoral mediterrani va colpejar amb especial virulència la costa barcelonina amb no poques pèrdues materials i humanes.

A excepció de l’avís «Loreley» que estava atracat a l’interior del port, al Moll del Portal de la Pau, el matí del dia 7 van arribar les corbetes «Prince Adalbert» i «Sophie» fondejant al Dic de Llevant. Aquella mateixa nit va començar el temporal, els vents van començar a bufar amb força des del nord-oest i del nord al nord-est i més tard marejades gruixudes de l’est i sud-oest més el vent huracanat de l’Est. El vent empenyia les onades al Dic de l’Est i les fortes ressaques a l’interior del port provocaven que alguns vaixells perdessin les amarres xocant entre si i obligant que fondegessin davant del Moll de Sant Bertran.

La mala nit passada per les dotacions dels vaixells al port no va ser res amb el que havia de venir. El temporal va mantenir la seva força durant tot l’endemà i a la nit va assolir la màxima potència, les onades saltaven per sobre del dic i en més d’una ocasió van arrencar gran blocs de pedra llançant-los a l’avantport. Es va estimar que l’alçada de les onades van aconseguir l’alçada de 15 a 18 metres, aconseguint en moltes ocasions recórrer la distància de 40 metres inundant les cobertes dels vaixells més propers al dic.

Dos d’aquests vaixells eren les corbetes alemanyes «Prinz Adalbert» i «Sophie», les onades van arribar a tocar les cobertes i la força de la ressaca va trencar els amarratges, van haver de deixar anar les àncores de proa i encendre les seves màquines per mantenir una posició segura dins del port i evitar més danys.

La mateixa mesura va haver d’adoptar la corbeta espanyola «Casas» i el vapor nouvingut «Vinuesa» que va perdre un tripulant pel cop d’una onada en el trànsit cap a Barcelona, ​​dos vapors més el «Segovia» i el «Villa de Cette» van aconseguir entrar al port amb no poques dificultats.

Pitjor sort van córrer dos bous de pesca, el primer en el seu intent d’arribar al port va sotsobrar a l’entrada, per això es van poder enviar embarcacions per salvar els seus tripulants; el segon no va tenir tanta sort i va ser empès contra la platja de Can Tunis morint els seus quatre tripulants.

Fins ara no s’havia conegut un temporal tan fort i tan persistent, els danys van ser quantiosos, el Dique de l’Est va resultar trencat per tres punts diferents amb bretxes d’entre 15 i 50 metres, i en molts altres trams va quedar tan malmès que va caldre la seva demolició i reconstrucció.

A l’altre extrem del port, a la dàrsena del Morrot, es va tallar la comunicació per ferrocarril en quedar inundada la zona de les vies de tren i molts dels seus travessers van ser arrencats dels seus llocs per la força del mar. Tampoc va tenir sort el telègraf del castell de Montjuïc, la força del vent es va emportar part de les boles de senyalització així com els nervis que les subjectaven i els danys van ser quantiosos trencant vidres i finestres.

A la ciutat també van patir danys, encara que sense pèrdua de vides, deixant a part les habituals destrosses causades pel fort vent com trencaments de vidres, tàpies i arbres, fins i tot va patir desperfectes la catedral de Barcelona on van cedir les vidrieres provisionals de la cúpula, precipitant-se a l’interior del temple. Tot això agreujat per la copiosa nevada patida a la ciutat i rodalies, dificultant en gran manera la comunicació terrestre des de i cap a Barcelona.

Coincidència o no, anys més tard científics i meteoròlegs van donar una possible explicació a la causa de tan adverses condicions meteorològiques, que no només van afectar Europa i especialment Espanya, sinó també de manera global i especialment a partir de l’hivern del 1884 al 1885 .

El 28 d’agost del 1883 entrava en erupció el volcà de Krakatoa a la zona de l’actual Indonèsia, llançant milers de tones de cendra a l’atmosfera, afectant la resta del globus en pocs mesos i causant més de 36.000 morts a la zona afectada per l’erupció. Aquest núvol va arribar al continent europeu en només quatre mesos gràcies als corrents d’aire a les capes altes de l’atmosfera i a un fenomen anomenat Corrent a Doll, descobert gràcies a l’erupció del volcà. Les albes i els capvespres es van envermellir i de vegades el sol prenia un aspecte blavós, molts associaven i comparaven aquest fenomen atmosfèric a les aurores boreals, va ser visible a tota la península ibèrica. La temperatura global va baixar 1,2 graus centígrads, propiciant una meteorologia adversa a partir del 1884.

Un príncep d’incògnit

Enmig d’aquest estrany ambient aguditzat pels efectes globals de l’erupció del volcà Krakatoa, Espanya rebia un il·lustre visitant que va fer la major part del recorregut d’incògnit, fet que no va impedir que els principals mitjans de comunicació de l’època s’anticipessin en tot moment sobre la ruta i les destinacions de tan misteriós personatge i el seu seguici.

Viatjant amb tren i allotjant-se en fondes, rebutjant en tot moment la invitació de dormir a palaus i edificis oficials, aquest misteriós personatge era el príncep hereu Frederic III d’Hohenzollern (1831-1888), fill de Guillem I d’Alemanya i Prússia (1797- 1888). El príncep va arribar a Espanya convidat per Antonio-Maria d’Orleans o Duc de Montpensier (1824-1890) qui el rep a Sevilla. D’aquí va seguir el camí amb rumb a Barcelona passant per Granada, Còrdova, València i Tarragona.

Al príncep hereu de poc li va servir el seu tan anhelat incògnit, el dia 14 de desembre al migdia arribava a una nevada Barcelona on ja s’estaven preparant les festes en honor a Sa Altesa Imperial. El príncep va ser rebut a l’estació de França on l’esperaven l’alcalde de la ciutat Francesc de Paula Rius i Taulet i el capità general José Luis Riquelme entre altres autoritats, d’aquí va partir cap al Palau de Capitania al carruatge del Marquès de Ciutadilla don Ramon de Sentmenat i Despujol. En arribar i treure el cap al balcó del Palau va presenciar una desfilada de tropes de l’exèrcit espanyol ofert en honor seu i finalitzat aquest van dinar al mateix Palau.

Amb una mica més de 24 hores d’estada a la ciutat, va tenir temps de visitar la Diputació provincial, les Cases Consistorials, el Saló del Consell de Cent i la catedral. Però, a les 5 de la tarda del dia 15 de desembre i sota la insistència de l’almirall alemany d’aprofitar la breu pausa que el mal temps els oferia, el príncep hereu es va dirigir al Moll de la Pau on l’esperava la fal·lua imperial que el portaria a la corbeta i vaixell insígnia de la flotilla «SMS Prinz Adalbert».

La seva partida no va ser menys espectacular que la seva arribada, al pas de la falua pel port rumb al «SMS Prinz Adalbert», va ser complimentat amb vives d’ordenança des del canoner «Pilar» i el vapor «Piles» de l’Armada espanyola, aquesta falúa anava escortada pel remolcador «Monseny I» que havia estat llogat per la colònia alemanya a Barcelona i anava adornat amb una gran bandera de l’imperi. Quan la falúa imperial va ser avistada pels vaixells alemanys aquests van realitzar sengles tandes de salutacions al canó amb 21 salves.

A dos quarts de set de la tarda la flotilla alemanya llevava àncores posant-se al capdavant la nau capitana «SMS Prinz Adalbert» i donant per finalitzada tan peculiar i tempestuosa visita de cortesia.

Més informació:
Arribada del príncep Frederic III al diari La Vanguardia del dia 14 de desembre de 1883 pàgina 3
Memòria de la Junta d’Obres del Port de Barcelona 1881-1886 i 1886-1889
Blog de Ràdio Televisió espanyola: Retiario de Pepe Cervera “Una nube sobre el mundo” del 28 de agosto de 2013