Un 1 de novembre del 1927 mentre les famílies es disposaven a visitar els seus difunts als cementiris, el port de Barcelona seguia amb la seva activitat i no parava ni en aquesta data. Vuit van ser els vaixells arribats aquesta jornada, cinc vapors i dos bergantins-goleta més un pailebot; també hi van haver onze sortides, dels quals, deu van ser vapors i un era un creuer de guerra espanyol.

Però aquesta data havia de ser recordada per un altre motiu, evidentment no va ser tan important com la de Tots Sants, tot i que tenia certa importància per a l’Autoritat Portuària de Barcelona. Aquest primer de novembre s’encenia de forma oficial la llanterna del Far del Dic de l’Est, un far efímer ja que les constants ampliacions necessàries del dic van impulsar tant la construcció com la demolició.

Fins a mitjans dels anys vint, el port de Barcelona comptava amb dos fars principals: el del Prat del 1852 i el de Montjuïch, la seva llanterna es va instal·lar el 1906, encara que l’edifici definitiu no es construiria fins al 1922. Hi va haver altres fars, però cap tan emblemàtic com el del Dic de l’Est, lloc de pelegrinatge de moltes famílies els dies festius.

El far

La concepció d’aquest far va començar en el moment que el Dic de l’Est va començar a ampliar-se cap al sud; aviat es va fer necessari un abalisament correcte de la bocana que fins a principis del segle XX tan sols estava senyalitzada amb una boia amb llums verdes a l’extrem del dic. Al final de les obres d’ampliació del Dic de l’Est només faltava senyalitzar correctament l’extrem amb un far. Per construir-lo s’utilitzarien certs elements que l’Autoritat Portuària tenia emmagatzemats en dipòsit, aquests eren: una torre metàl·lica, una torre, la llanterna, una cúpula, un tambor diòptric i diversos accessoris.

A principis de 1925 es van acabar les obres de reforç del morro i va començar la construcció del far, la base que sostindria la torre es va completar a finals d’aquell any, i al llarg del 1926 s’erigiria la torre amb tots els elements luminosos i de senyalització de la mateixa. El resultat va ser un far de 4t ordre de llum verda centellejant amb 20 centelleigs per segon. la torre va ser erigida sobre un edifici de planta baixa al qual es donaria un ús com a restaurant.

L’alimentació de la llanterna, al principi havia de ser elèctrica, connectada a la xarxa d’energia de la pròpia ciutat, i disposava d’un sistema d’emergència mitjançant un motor de gasolina que connectat a una dinamo proveïa de l’energia elèctrica necessària per unes hores.

Tot i això, els talls d’energia van ser durant uns anys massa freqüents, i forçaven a operar amb tan sols el sistema d’emergència, per això se’l va dotar d’una llanterna que podia consumir acetilè dissolt en acetona amb dos tancs de 5.000 litres. Amb tot a punt el far va començar a operar de manera oficial l’1 de novembre de 1927, i a excepció dels talls d’energia, mai no va donar cap problema.

En una entrevista al torrer del far del Dic de l’Est localitzada a la revista «Imatges» del 3 de setembre de 1930, ell mateix citava la importància d’aquest far que al moment de la inauguració era el més modern d’Espanya. A més, el seu testimoniatge ens serveix per apropar-nos una mica a la vida de torrer; destaca que la seva jornada i la del seu ajudant, constava de 16 hores de feina i que el seu salari era de 10 pessetes amb 50 cèntims. Però el seu treball a vegades no era gens plàcid ni tranquil, sobretot quan la mar sacsejava el Dic de l’Est amb la força d’un temporal. Relata que el febrer del 1927 les ones van trencar els vidres de la sala de màquines penetrant a l’interior, i posant en risc el funcionament del far, fins i tot la torre mateixa es balancejava amb la força del vent i de les ones.

El restaurant

Però la societat barcelonina recordarà aquest far per un altre motiu, el seu restaurant anomenat “Mar y Cielo”. Durant el primer tram de vida fins a la guerra civil, hi va haver un restaurant a la base del far amb una bona terrassa. S’hi podien degustar els fruits de la mar, sobretot els musclos, ja que a pocs metres d’allà hi havia vivers. L’accés al far podia ser a peu, o des d’una de les Gaviotas o Sirenes (també conegudes com Golondrinas) que partien del Moll del Portal de la Pau en direcció a l’embarcador del far.

Arribada la guerra el port va ser bombardejat per mar i per aire, i el Dic de l’Est va patir els atacs de l’aviació italiana que deixava caure les bombes al port.

Amb la postguerra de les dues guerres, la civil i la mundial, tot va millorar: el restaurant va canviar de propietaris i també el seu nom, ara és diria Porta Coeli. Es va reprendre la frènetica activitat social al voltant del far. Les «golondrinas» tornaven a desembarcar els seus passatgers desitjosos de passar el dia a l’escullera, però aquesta dinàmica va canviar una mica a finals de la dècada del 1960.

Entre el 1967 i el 1968 l’Autoritat Portuària va decidir derrocar el far, el motiu era clar: el Dic de l’Est havia d’ampliar-se cap al sud. Al lloc del far es construiria un nou edifici, una part del qual seria utilitzat pel restaurant Porta Coeli, l’altra serien oficines, i entre elles estarien els de la Corporació dels Pràctics del port.

Després d’aquesta renovació i malgrat el desaparegut far, aquest punt del port va cobrar nova vida, sobretot social, convertint-se en un lloc de visita obligada a la ciutat fins a l’any 2000.

En l’actualitat l’escullera manca de bar, de restaurant, i de res semblant, alguns encara  acudim, ja que en pràcticament tota la seva extensió s’ha convertit en un lloc lliure de vehicles i és ideal per passejar. Tot i això, al fons del Dic de l’Est ja no es troba el tradicional Far, ni el restaurant Porta Coeli, i més d’un mira amb anyorança cap al sud, esperant veure al final del dic alguna cosa més.

 

Més informació:
Memòries de la Junta d’Obres del Port de 1924-1926 i 1926-1929
Revista «Imatges» del 3 de setembre de 1930 via Biblioteca de Catalunya
Article «PORTA COELI. El restaurant del Trencaones (1926-2000)» del bloc Barcelofília
I entrevista Maria Teresa Ollé darrera porpietària del restaurant Porta Coeli publicada al diari El Periódico