A començaments del segle XX, el port de Barcelona va viure una transformació profunda. L’augment constant del trànsit marítim va obligar a modernitzar els molls, millorar els sistemes de càrrega i descàrrega i reorganitzar serveis com el de duanes, que aviat es traslladarien a un edifici nou, més gran i adaptat a les necessitats de l’època. Amb aquests canvis, el port deixava enrere l’antiga estructura del segle XIX i començava a convertir-se en un espai modern, capaç de sostenir el creixent comerç que arribava de tot el Mediterrani.

L’edifici de la nova duana, construït entre 1896 i 1902 a la Avenida de Colón, va ser obra dels arquitectes Enric Sagnier i Villavecchia i Pere Garcia Fària. D’estil eclèctic, típic de finals del XIX, destaca per la seva curiosa planta en forma de H. La disposició dels espais tenia un propòsit molt pràctic: les mercaderies entraven per un extrem del costat marítim, passaven pels salons de reconeixement i sortien per l’extrem oposat, mentre que la façana més monumental es reservava per a les oficines administratives.

Amb aquesta estructura es va modernitzar el control, la inspecció i la gestió de les mercaderies, centralitzant serveis que abans estaven dispersos, agilitzant tràmits i reduint els temps de despatx. L’edifici reflectia, en el seu funcionament, l’ambició d’un port que volia créixer i adaptar-se als nous temps.

La façana, rica en decoració, està adornada amb escultures d’àguiles, lleons alats i esfinges als torreons, totes obra d’Eusebi Arnau. A aquests s’hi sumen escuts, figures al·legòriques i altres detalls ornamentals que reforcen el caràcter monumental de l’edifici i el seu paper representatiu davant de la ciutat.

Al llarg del segle XX, l’edifici ha estat testimoni silenciós de la història de la ciutat. Durant la Guerra Civil, la seva ubicació a la zona estratègica del port el va convertir en un objectiu dels bombardejos, especialment de l’aviació italiana i franquista. Tot i que no va patir danys greus, la seva activitat va quedar supeditada a les necessitats logístiques i militars, al servei de l’abastiment de Barcelona en temps de conflicte.

Des de la seva construcció, la gestió de l’edifici ha estat lligada a l’administració de l’Estat. Després de perdre la seva funció duanera principal, va allotjar diverses dependències de l’Administració General de l’Estat, mantenint un ús administratiu. Avui, la funció duanera s’integra en l’Agència Estatal d’Administració Tributària, mentre que la propietat i la gestió de l’immoble continuen sent responsabilitat de l’Estat a través dels organismes encarregats del patrimoni.