Des de primeres hores del matí del 9 de juliol de 1921 s’havia concentrat una gran gentada a l’Estació Marítima del port de Barcelona, que lluïa un aspecte impecable amb adorns de la bandera tricolor italiana. I no era per a menys, ja que per a aquell dia era esperat el vapor Trinacria, el que antany havia estat el iot de la família reial italiana i que ara visitava la ciutat Comtal convertit en una Fira Flotant.

Tan bon punt fou albirat a la llunyania, sortí al seu encontre el pràctic de guàrdia; a més, també fou rebut per una flotilla de velers i llanxes dels clubs marítims del port. A manca de canons, realitzaren salutacions a la veu; així mateix, el Trinacria, en creuar la bocana del port, hissà al capdamunt del seu pal la bandera espanyola i entrà a port amb els acords de la Marxa Reial interpretada per l’orquestra del vapor italià.

Amarrà els seus caps al Moll de Barcelona, al costat de l’Estació Marítima, i pujaren a bord les autoritats civils i militars de la ciutat. Els marins italians foren obsequiats per la ciutadania barcelonina i ben acollits per la comunitat italiana a Barcelona.

El mateix rei Víctor Manuel III oferí el seu iot reial per instal·lar a bord del Trinacria la Fira Flotant, amb la qual visitaren els ports més importants de la Mediterrània. A bord s’hi exposaven mostres de quatre de les categories més importants de la indústria italiana: l’artística, l’elèctrica, la sanitària i la nàutica. La Fira Flotant del Trinacria quedà inaugurada al port a la tarda en una senzilla cerimònia, amb les autoritats civils i militars de la ciutat i representants italians, entre els quals destacava el comandant del iot i representants de la cambra de comerç italiana. La fira restà oberta al públic durant els dies que romangué a port.

Aquest no fou el primer vaixell d’aquest tipus a visitar-nos; potser el primer fou el Conde de Vilana l’any 1888, i en temps més moderns arribaren l’Akdeniz i l’Ankara turcs els anys 1961 i 1965, el Sakura Maru japonès el 1954 i el Ciudad de Toledo espanyol el 1956.

La vida marinera del Trinacria va ser una raresa. Fou construït com a transatlàntic i després utilitzat com a creuer auxiliar per la Royal Navy; més tard seria venut a la Regia Marina, que l’utilitzà com a iot reial, i a Barcelona el veiérem amb el seu mostrari de productes italians com a Fira Flotant; però possiblement la seva carrera hauria estat una altra si l’any 1884 hagués guanyat el prestigiós Gallardet Blau.

El Trinacria

Fou construït per encàrrec de la naviliera National Steam Ship Co. Ltd. (National Line) als drassanes escoceses de James & George Thomson, a Clydebank. Fou botat amb el nom d’“America” el 29 de desembre de 1883, i el 27 de maig de 1884 realitzava el seu primer viatge inaugural des de Liverpool fins al port de Nova York, amb escala a Queenstown.

De 5.528 tones de registre brut, amb una eslora de 142,4 metres, una mànega de 15,6 metres i un calat de 7,5 metres. Era propulsat per una màquina de vapor alternativa de triple expansió de 6.400 HP que, connectada a un eix, li donava una velocitat de 18 nusos.

El Gallardet Blau

Aquest és un títol no oficial atorgat al vaixell de passatgers que realitzava el viatge transatlàntic més ràpid. El gallardet el guanyava el vaixell que, calculant la seva velocitat mitjana, trigava menys temps a creuar l’oceà Atlàntic d’est a oest o a l’inrevés.

En tractar-se d’una competició no oficial, no existia cap organisme que es dediqués a registrar els resultats, per la qual cosa les llistes disponibles a Internet es basen en les estimacions de cada companyia; tot i així, poden utilitzar-se com a referència. En aquestes llistes s’observa una clara hegemonia del Regne Unit, amb la naviliera Cunard com a clara vencedora, fins a l’any 1952, quan el rècord fou batut pel transatlàntic “United States” de la United States Line amb una marca de 3 dies i 10 hores en direcció est.

La naviliera National Line aviat intentà batre el rècord de velocitat transatlàntica amb l’America, aconseguint una marca entre Liverpool i Nova York de 6 dies i 11 hores, però per una sola hora no s’endugueren el Gallardet Blau. El títol se’l quedà el vapor Oregon de la Liverpool and Great Western Steamship Company (també coneguda com a Guion Line) amb un temps de 6 dies i 10 hores.

Aquell mateix any 1884 continuaren intentant batre el rècord, però com més ho intentaven, més gran era el temps obtingut, allunyant-los del Gallardet Blau. L’any següent, el 1886, seria utilitzat per la Royal Navy com a creuer auxiliar, transport naval i escola de torpedes, i el 1891 tornà al servei regular de passatgers per un breu espai de temps.

Aquell mateix any fou venut a Itàlia, on el batejaren primer amb el nom d’Eritrea i poc després amb el definitiu de Trinacria, i el convertirien en iot reial, el més gran del món fins a la data.

Com a iot de la família reial fou lleugerament modificat; el seu desplaçament augmentà fins a les 9.199 tones i se li instal·laren quatre canons de 57 mm, després substituïts per uns altres de 37 mm. Fou destinat a realitzar visites de cortesia i diplomàtiques a altres ports estrangers i, com a nau militar, s’emprà com a base del comandament de les Forces Navals.

Després de la seva visita a Barcelona li quedaven pocs anys de navegació; resultava massa car de mantenir i, amb data de 16 de juliol de 1925, fou donat de baixa i venut per a desballestament.

Més informació:
Fitxa del vapor America a la pàgina web de Scottish Built Ships
Llibre Royal Yachts of the World de Tim Madge disponible a Amazon
Més dades del Trinacria AQUÍ