El 15 d’abril de 1909 feia la seva entrada al port de Barcelona el vapor transatlàntic Martín Sáenz de la Naviliera Pinillos. Procedia del port de Nova Orleans i escales amb un important carregament de cotó, fusta i cafè, a més de passatgers.
(imatge d’A.Merletti de la col·lecció del Museu Marítim de Barcelona)
La seva estada va ser llarga, més encara quan el 30 d’abril tenia una cita amb les autoritats portuàries i de la ciutat. Durant aquella jornada es posaria a prova el denominat sulfurador de Marot, una màquina ideada per desinfectar vaixells, càrrega i tot tipus d’objectes amb la finalitat d’eliminar plagues i possibles patògens causants d’epidèmies.
El vapor Martín Sáenz
Va ser construït a Escòcia pels drassanes de Charles Connell & Company a Glasgow, sent avarat el 25 d’octubre de 1890 i adquirit per la companyia Pinillos, Izquierdo y Cía. l’any 1896. De 3.574 tones de registre brut, amb una eslora de 107,5 metres, 12,8 metres de màniga i 6,3 metres de calat, era propulsat per una màquina de vapor de triple expansió fabricada per Dunsmuir & Jackson Ltd., de tres cilindres i 355 NHP.
(imatge de la col·lecció del Museu Marítim de Barcelona)
Durant els seus primers anys de servei va quedar destinat a la línia de les Antilles i Mèxic, amb escales als ports de Cadis, Canàries, Puerto Rico, Santiago de Cuba, l’Havana, Cienfuegos i Nova Orleans. Malgrat l’amenaça submarina de la Primera Guerra Mundial, el Martín Sáenz va navegar sense grans problemes.
Després del tancament de la Naviliera Pinillos el 1921, el vaixell va ser venut el 1923 a interessos argentins i, dos anys més tard, el 1925, va passar a mans d’una empresa italiana per al seu desballestament, que es va dur a terme a Itàlia.
Les instal·lacions de sanitat del port
Però molt abans del seu desballestament, el vapor Martín Sáenz va tenir el seu moment de glòria al port de Barcelona quan, el 30 d’abril de 1909, la Junta d’Obres del Port va lliurar a la Direcció de Sanitat Marítima el nou material destinat a la desinfecció de passatgers, equipatges, vaixells i mercaderies, així com del Pavelló d’Higiene, ubicat al Moll de Sant Bertran i dotat d’un laboratori microbiològic. Aquest pavelló, construït per la mateixa Junta d’Obres, va ser cedit al Montepío de San Juan i a la Societat Mútua Barcelonesa de Descarregadors, entitats que n’assumirien el manteniment.
(imatge de la Gaceta Médica Catalana via BNE)
A l’acte hi van assistir nombroses personalitats, entre elles el personal tècnic del port i de la Junta d’Obres del Port en ple, presidida pel seu vicepresident, el senyor Ròmul Bosch i Alsina, el governador civil, l’alcalde en funcions, el delegat d’Hisenda, els inspectors generals i provincials de Sanitat Exterior, el rector de Santa Madrona, el diputat a Corts Ramon Albó i diversos representants de societats econòmiques, navilieres i comercials.
El laboratori compta amb dues sales àmplies: la principal, on es duen a terme els treballs generals, i una altra completament aïllada, destinada a l’estudi de malalties com la pesta o el còlera, així com d’altres bacteris que requereixen una separació total per evitar contagis.
(imatge de la Gaceta Médica Catalana via BNE)
Posteriorment, van pujar a bord del transatlàntic Martín Sáenz, on van comprovar els excel·lents resultats obtinguts pel sulfurador Marot en l’esterilització de fruites, verdures, teles, insectes i diversos animals, després de dues hores i mitja d’exposició al tractament.
(imatge de Brangulí via revista La Hormiga de Oro-BNE)
Un cop finalitzada la demostració, els assistents van embarcar en diverses embarcacions per dirigir-se a l’antic lazareto de l’escullera de l’Oest, on van examinar els equips moderns per a la desinfecció de passatgers, equipatges i mercaderies.
Allà van poder veure una estufa de desinfecció com la que apareix a la imatge. Es tractava d’un recipient metàl·lic o cambra tancada en què es col·locaven els objectes a desinfectar.
(imatge de Franz Walker via revista La Actualidad Nº213-BNE)
Mitjançant la combustió de carbó, llenya o fins i tot gas, es generava calor o vapor que assolien temperatures suficients per eliminar bacteris, fongs i altres patògens. Alguns models comptaven, a més, amb sistemes de circulació forçada d’aire calent o vapor per garantir una desinfecció uniforme.
El sulfurador Marot
El principal aparell desinfectant, el sulfurador Marot, va ser una creació de l’enginyer civil i inventor francès René Marot. El seu invent conegut com a Màquina Marot, era un aparell de fumigació que electrificava diòxid de sofre i que, a l’Argentina, va passar a anomenar-se sulfurozador. Inicialment es va emprar per desinfectar vaixells en ports del Con Sud i prevenir la propagació de plagues i epidèmies, però el seu ús es va estendre a Buenos Aires durant la tercera pandèmia de pesta bubònica, quan el metge José Penna el va adaptar a carruatges i automòbils per dur a terme campanyes mòbils de fumigació als carrers, habitatges, comerços i clavegueres.
(imatge de la Gaceta Médica Catalana via BNE)
L’aparell utilitzava gas SO₂ liquat emmagatzemat en contenidors pressuritzats. En expandir-se, el gas passava per un sistema escalfat amb cremadores Bunsen connectades a una petita caldera d’oli per evitar la seva congelació. Tot seguit, s’electrificava mitjançant la injecció d’una càrrega elèctrica, procés que a vegades s’anomenava ozonificació. Finalment, un ventilador impulsat per un petit motor de combustió distribuïa el gas a l’espai a desinfectar, mentre simultàniament s’extreia l’aire del lloc.
Aquest tractament electrificat del gas suposadament el feia més letal per als rosegadors, insectes i patògens; estudis comparatius indicaven que matava rates en la meitat de temps que el mètode tradicional: amb 20 g de sofre, el gas Marot resultava mortal en 24 minuts, enfront dels 48 minuts del mètode convencional.
(imatge via Vida Marítima Nº265-BNE)
Un altre sistema similar fou la Màquina Clayton, inventada per Thomas Adam Clayton a Nova Orleans. Aquest dispositiu fumigava amb diòxid de sofre, però no electrificava el gas com el Marot, sinó que requeria un forn per escalfar el sofre.
El control dels vaixells procedents de ports afectats per greus epidèmies ha estat sempre una prioritat per a les autoritats portuàries d’arreu del món. Al port de Barcelona també es va posar un èmfasi especial a disposar dels mitjans necessaris per prevenir i contenir qualsevol amenaça sanitària arribada per mar, un esforç que, amb el pas del temps, va assentar les bases de les modernes mesures de control i vigilància sanitària portuària.
Més informació:
Proves del dispositiu Marot i el lliurament del Pavelló d’Higiene a la revista La Hormiga de Oro Nº 19 del 8 de maig de 1909 pàgina 7
Article «Qué era el sulfurozador, el aparato que usó la poderosa élite argentina de “los higienistas” contra la peste bubónica» publicat en BBC News Mundo
En visita de cortesía 
Deja un comentario