El 15 de maig del 2015 tornava a fer escala al port de Barcelona el vaixell portavehicles «City of St. Petersburg», va quedar atracat a Dàrsena Interior i la seva estada es va allargar tot just 24 hores, temps més que suficient perquè despatxés la càrrega que portava a bord.

Poques vegades els vaixells mercants criden l’atenció, les seves zones d’atrac normalment estan fora de la vista del públic general, tret que l’interessat sigui algú del sector marítim comercial o hagi passat un accident, els moviments d’aquests vaixells passen força desapercebuts.

Tot i això, de vegades hi ha escales interessants com la del «City of St. Petersburg» un vaixell de transport de vehicles, o Ro-Ro, l’aspecte físic del qual és diferent com tret d’una novel·la de ciència ficció que té la finalitat d’estalviar combustible.

Els vaixells Ro-Ro

L’origen dels vaixells porta vehicles o per les sigles Ro-Ro (roll-on/roll-off) és tan antic com la mateixa existència del ferrocarril. A mitjan segle XIX mitjançant vaixells es va aconseguir vèncer la barrera física de moviment a què estaven limitats els trens als seus propis rails i la solució va ser tan senzilla com instal·lar aquests mateixos rails en vaixells. Els trens embarcaven pels seus propis mitjans i desembarcaven de la mateixa manera que ho faria avui un vehicle d’un vaixell Ro-Ro.

Mancant un disseny definitiu durant dècades la càrrega rodada era transportada en vaixells mercants convencionals i/o amb vaixells de càrrega a granel. L’estiba i desestiba de la càrrega es feia mitjançant grans càbries a bord dels mateixos i en el cas dels granelers calia dependre de les grues del port, endarrerint en dies les operacions de càrrega/descàrrega.

La Segona Guerra Mundial, com en altres avenços tècnics, va tenir una influència important a l’hora de dissenyar nous vaixells per al transport de vehicles, més encara que per requeriments bèl·lics es necessitava una ràpida càrrega i descàrrega amb mitjans nuls o molt limitats en un breu període de temps.

Els enginyers van dissenyar els vaixells de desembarcament de carros o Landing Ship Tank (LST), no eren vaixells molt grans i alguns tenien una capacitat oceànica limitada, però podien transportar una gran quantitat de vehicles repartits en una o dues cobertes i descarregar-los sense cap mena de mitjà addicional a les platges o instal·lacions portuàries pels seus propis mitjans des de comportes situades a pro.

Passada la guerra amb la globalització i l’obertura dels mercats, les grans firmes de fabricació de vehicles van necessitar un vaixell molt més especialitzat capaç de transportar gran quantitat de càrrega a grans distàncies. El primer vaixell PCC (Pure Car Carrier), seria construït a Japó per Kobe Works per a la companyia K-Line, el «Toyota Maru Nº 10», sent avarat el 9 de juliol de 1970 i el seu disseny causaria una gran sensació marcant la línia a seguir a partir d’aquest vaixell.

L’augment del comerç mundial va propiciar que aquests vaixells anessin creixent en mida i capacitats i amb el temps s’anirien adaptant als temps moderns, fins i tot amb l’actual crisi climàtica.

Els vaixells “SSS-Bow”

Les drassanes japoneses de Kyokuyo Shipyard Corporation van creure que part de la solució al problema, o almenys un pal·liatiu per reduir les emissions de gasos contaminants en els vaixells estava evidentment en el seu disseny. Mentre que en altres oficines de disseny mantenien la mateixa forma estructural amb millores a la mecànica Kyokuyo Shipyard Corporation van dissenyar un “pure car carrier” aerodinàmic, creant i patentant la “SSS-Bow” o proa semiesfèrica.

El desenvolupament va començar l’any 2007 i els primers càlculs van confirmar que la resistència de l’aire amb una proa semiesfèrica es podria reduir un 50%. Pel que fa al combustible, l’estalvi era d’unes 800 tones a l’any i unes 2.500 tones de CO2 durant el mateix període de temps i sense sacrificar ni una tona de càrrega.

Un cop aprovat el disseny els enginyers van haver d’enfrontar-se al repte de la seva construcció, no va ser fàcil modelar les planxes d’acer amb aquestes formes i després soldar-les tal com volien els seus dissenyadors.

El resultat va ser un vaixell d’unes 21.143 tones de registre brut amb una eslora de 139,9 metres per 22,4 metres de màniga i 6,5 metres de calat. És propulsat per un motor Hitachi B&W 7L42MC Mk6 de 6,965 kW. que li dóna 19,9 nusos de velocitat.

Aquest mateix any de 2010 les drassanes de Kyokuyo Shipyard Corporation van rebre diversos premis i això els va animar a construir més vaixells amb la «SSS-Bow».

Aviat al «City of St. Petersburg» ho va acompanyar un germà bessó, el «City of Rotterdam» i en els següents anys dos vaixells amb comeses diferents també van ser construïts amb la proa semiesfèrica.

L’any 2014 el «Natori» es completava un feeder de 540 TEU i 136 metres d’eslora, i el 2016 el vaixell de transport de ciment «Kiyoyasu Maru» de 148 metres.

Però la construcció d’aquests vaixells no es va aturar amb aquestes quatre unitats, l’any 2022 es lliurava el «Nagara» un altre feeder de 640 TEU, el «Nogami» de 670 TEU i en tenen un altre en construcció fins i tot sense batejar que com bé diuen ells mateixos serà tot un repte.

Més informació:
Pàgina web de les drassanes Kyokuyo Shipyard Corporation