El dimarts 5 d’abril de 1910 començava una nova jornada amb una intensa activitat comercial al port de Barcelona. De Marsella va arribar el vapor Canalejas, de Palma el vapor correu Miramar, de Bilbao i escales el Carmen i el Cabo Santa Pola, de Cardiff l’anglès Euterpe, de Buenos Aires el vapor Principe Umberto, de Fiume i escales l’austrohongarès Matyas Kiraly i de Batumi l’alemany Stambul.

En canvi, molt pocs vaixells van sortir aquell dia; dels arribats al matí tan sols van partir el Principe Umberto cap a Gènova i el Canalejas cap a Melilla, a més del Monte Toro cap a Maó i l’Avispa, arribats dies abans.

Tanmateix, el protagonista d’aquesta entrada encara no ha estat esmentat: arribaria procedent de Canes, i vist de lluny quedava clar que no era un vapor de passatgers ni de càrrega. La seva proa llançada, el seu casc pintat de blanc i una gran xemeneia anunciaven l’arribada d’un iot, el Nahma, amb bandera nord-americana i propietat de Louise Goelet, vídua de l’empresari Robert Goelet Jr., que estava realitzant un creuer d’estiu per aigües europees i a Barcelona hi faria una escala d’un parell de dies.

El iot Nahma no va tenir una vida llarga, però en els seus poc més de trenta anys a la mar va tenir temps de viure quatre vides com a iot, vaixell de guerra, contrabandista i vaixell factoria de taurons.

El Nahma

Seria dissenyat per l’arquitecte naval escocès George Lennox Watson, un prolífic dissenyador responsable de projectar més de 430 vaixells i iots, tant de vapor com de vela.

Watson va dissenyar un iot construït en acer amb un desplaçament de 1.800 tones, amb una eslora de 97 metres, 11,13 metres de mànega i 5,6 metres de calat. El propulsaven dues màquines de vapor de triple expansió de 4 cilindres, amb una potència de 4.250 IHP, que connectades a dos eixos li donaven una velocitat sostinguda de 16 nusos. A més, comptava amb aparell de goleta per a navegacions molt més tranquil·les i relaxades, alhora que econòmiques.

Per a la comoditat dels seus passatgers es va instal·lar a bord calefacció i ventilació elèctrica; per als seus interiors es van contractar dissenyadors francesos. Comptava amb un gran saló menjador amb acabats de roure, un estudi privat amb il·luminació natural, una infermeria i camarots per a deu persones, a més de les instal·lacions necessàries per als seus 72 tripulants. El Nahma comptava, a més, amb armament: muntava dos canons Hotchkiss de tir ràpid, a més d’algunes carrabines per a la dotació, entre els quals hi havia un artiller.

Va realitzar el seu primer viatge inaugural partint del port de Gourock, sota el comandament del capità W. E. Churchill, el 18 d’octubre de 1897, arribant al port de Newport 11 dies després, el 29 d’octubre. Allà el rebria el seu propietari, l’empresari Robert Goelet, i, excepte el període de la Primera Guerra Mundial, el vaixell ja no deixaria aquesta família fins a 1923.

Un iot armat

Com ja va succeir amb altres iots de l’època i posteriors, el Nahma va participar en la guerra com a iot armat; en ocasions aquests vaixells eren requisats o, com en aquest cas, cedits. El Nahma passaria a mans de la US Navy el 21 de juny de 1917 i, amb el nom de USS Nahma i numeral SP-771, entraria en servei el 27 d’agost del mateix any.

Ara, allunyat dels viatges de plaer, la seva missió principal seria patrullar les zones d’interès aliades, així com l’escorta de combois i, si calia, la recerca i enfonsament de submarins enemics. Per a això se li van instal·lar dues peces d’artilleria molt més capaces que els canons Hotchkiss: seria armat amb dos canons de 127/51 mm, dos més de 76,2 mm, a més de dues metralladores i llançadors de càrregues de profunditat. Amb l’absència d’il·lustres passatgers, la seva dotació passaria a comptar amb 162 tripulants.

Durant el seu període bèl·lic cal destacar un desagradable incident amb la Regia Marina italiana. Durant una patrulla antisubmarina sortint de Gibraltar i davant la costa espanyola, van localitzar un vaixell nodrissa i diversos submarins abarloats al seu costat. Com que es rumorejava que Espanya ajudava els submarins alemanys, el capità del USS Nahma no ho va dubtar ni un instant: emulant el fatídic atac d’una esquadra italiana al transatlàntic Martha Washington el novembre de 1911, va posar proa cap a l’objectiu i el iot a tota màquina, arribant a assolir els 22 nusos. Quan van estar a l’abast de l’artilleria va ordenar obrir foc amb el canó de 127 mm de proa i, en arribar a la posició dels submarins, van disparar pràcticament a boca de canó, destruint la vela d’un submarí i causant greus danys als altres. La mar es va omplir de mariners desesperats que fugien de la destrucció i del possible enfonsament de les seves naus, però el pitjor és que no eren enemics, sinó aliats. Els submarins atacats eren els H-6, H-7 i H-8 italians, recentment adquirits als Estats Units, i es trobaven en ple viatge cap a Itàlia. Formaven part d’una flota més gran que es dirigia a Itàlia des del Canadà, amb suport de vaixells mercants, i tan sols havien fet una escala tècnica a les Bermudes.

El USS Nahma va tenir una altra ocasió per demostrar les seves capacitats, llançant càrregues de profunditat contra un submarí que havia enfonsat un vaixell del comboi que escortava; després de les detonacions van emergir taques d’oli, però no es va poder confirmar l’enfonsament. En finalitzar la guerra, el iot armat va romandre a la zona del mar Mediterrani i va ser el primer vaixell de guerra nord-americà a travessar els Dardanels des del final de les hostilitats. En acabar la guerra, el iot tornaria a mans dels seus propietaris el setembre de 1919, Robert Walton Goelet, fill de Robert Goelet Jr., però no per gaire temps.

El contraban d’alcohol

El 17 de gener de 1920 entrava en vigor la Llei Seca als Estats Units, que prohibia el consum, la venda, l’exportació, la importació i/o la fabricació de begudes alcohòliques. Ràpidament, davant l’escassetat de begudes espirituoses, l’enginy humà va trobar la manera de sortejar les barreres imposades i obtenir aquest preuat líquid. Era un secret a veus que l’alcohol arribava des d’Europa als Estats Units per mar, un contraban que ja existia abans de la Llei Seca, i hi va haver un capità anomenat William Frederick McCoy que es va fer d’or amb aquest comerç il·legal. McCoy portava whisky des de Nassau i Bimini i, en aigües internacionals, feia la transacció. No obstant això, la seva carrera comercial va ser curta i, després de ser declarat enemic dels Estats Units, va ser capturat amb el seu vaixell Tomoka pel guardacostes nord-americà USCG Seneca el 23 de novembre de 1923.

Casualment, aquell mateix any, el condecorat militar Sir Brodrick Hartwell, a més de ser un empresari amb poca fortuna, va comprar el iot Nahma i el va rebatejar com a Istar, amb la idea d’utilitzar-lo per transportar whisky comprat al continent europeu i revendre’l en alta mar amb destinació als Estats Units, amb clients com Al Capone, de la mateixa manera que McCoy. Va aconseguir realitzar amb èxit sis viatges, fins que va ser capturat en el setè després que la seva tripulació es revoltés.

A la caça de taurons

El 1925 el iot va ser adquirit per Charles Lester Kerr, un oficial naval anglès, i Robin Thynne, un excomandant de l’exèrcit; tots dos serien directors de l’empresa Marine Products, que juntament amb Alfred Ehrenreich pretenien utilitzar l’Istar com una factoria de taurons.

Ehrenreich va encarregar la transformació de l’Istar a Rudolf Hauschka, un personatge polifacètic que va inventar el mètode de conservar extractes de plantes excloent l’alcohol. Ara s’implicaria en la transformació del vaixell. Per al seu nou comès, al iot se li van instal·lar a popa els tambors d’adob de cuir; els tancs i incineradors i una planta d’extracció i assecat d’oli per a aletes i carn es van instal·lar a la crugia; la coberta principal es va reservar per a la manipulació dels taurons capturats, als quals es donaria caça mitjançant deu bots a motor. L’Istar, com a vaixell factoria, podia processar trenta taurons al dia i emmagatzemar l’equivalent a cent dies de treball.

Tanmateix, el projecte ja va començar malament quan el principal soci, Charles Lester Kerr, va abandonar l’empresa amb una demanda per lucre cessant. Per problemes de finançament, l’Istar va romandre amarrat a l’East India Docks de Londres durant un any i, el 1929, es va posar en marxa amb rumb a Sud-àfrica. La seva activitat com a vaixell factoria va durar poc, ja que el 1931 va encallar a Madagascar i, tot i que va poder ser salvat, va ser venut per a desballestament. El 28 de març de 1931, els remolcadors Sir John Robinson i Sir William Hoy del port de Durban el van conduir a 7 quilòmetres de la platja d’aquesta localitat, on va ser enfonsat.

Ara l’Istar (ex Nahma) pot ser visitat, sota l’aigua, és clar; juntament amb ell també reposen desenes de derelictes que formen un escull artificial a les proximitats del port i les platges de Durban.

Més informació:
Cronologia de l’activitat del iot Nahma des de la seva construcció fins al 1914 via pàgina web https://www.gunfleet.net/ de Daniel Simon
El iot armat USS Nahma a la pàgina web de Navsource
Article a la Viquipèdia del Rum-running